Des del seu començament, fins a la seva destrucció per les tropes franceses.
Advertiment al lector/a:
El fet de no ésser, ni escriptor ni historiador, que
ningú pensi trobar en aquesta petita miscel·lània un treball
històric, literari, ni tan sols de petita envergadura. Doncs,
aquest és un recull de fets, anècdotes, opinions i escrits de
diferents procedències, explicats a la seva manera per en
Ramon Esteva Selva, una persona que estima i admira tot
el que representa Montserrat. Les seves llegendes la seva
història, els seus personatges més significatius, per
aconseguir entendre una mica, el tarannà i la
la idiosincràsia que distingeix a MONTSERRAT
COM ÉS EL MONTSERRAT DE L’ANY 2016
Montserrat reuneix i representa a un espai natural – un centre de cultura – un santuari – una comunitat de monjos – un símbol d’identitat catalana – a més d’una destinació turística molt important i coneguda en tot el món. --- En primer lloc hi ha: El Monestir i el Santuari. --- La institució del Patronat de la Muntanya de Montserrat --- L’empresa L’Agrícola Regional S. A. (L’A.R.S.A) --- La institució de la Fundació Abadia de Montserrat 2025 --- L’empresa Ferrocarrils de la Generalitat -Cremallera i Funiculars --- i l’empresa de l’Aeri de Montserrat.
Monestir Santuari i – Lloc on es desenvolupa la vida monàstica, el treball, la plegaria, la lectura espiritual, l’acolliment de visitants i pelegrins, la vida en comunitat, on s’escolten els anhels i les esperances de tots els qui pugen a Montserrat. És aquí on s’hi poden trobar les diverses manifestacions de la cultura, impregnades per la fe de Jesús, la música, el cant de l’Escolania, la pintura, l’escultura, l’edició de llibres, l’estudi de la filosofia, de la teologia, de les ciències humanes, l’artesania.....
El Centre de Coordinació Pastoral (CCP) té com a missió principal atendre les necessitats dels que s’adrecen a Montserrat per motius espirituals i on un grup de monjos i col·laboradors voluntaris es posaran al seu servei. L’objectiu principal de la comunitat és aconseguir que la muntanya, el Monestir i el Santuari sigui el lloc de trobada, d’acolliment i de plegaria per a tots els creients, visitants i pelegrins que ho demanin.
El Patronat de la Muntanya de Montserrat. –Creat per Decret Llei l’any 1950. Aquesta institució, actualment és de caràcter públic, adscrita a Presidència de la Generalitat, titular de manera simplificada, de la gestió del Parc Natural (que n’és des de l’any 1987) i te les competències i serveis de caràcter municipal. Te cura de les funcions forestals, urbanístiques, culturals i turístiques, de la neteja i el manteniment del Parc, senyalització de camins i el seu arranjament (sovint esborrats per culpa d’algun aiguat), prevenció d’incendis i d’esllavissaments que podrien ocasionar greus problemes.
El Ple del Patronat està format per: el President del Patronat que és el President de la Generalitat de Catalunya – el Vicepresident que és el Pare Abat del Monestir de Montserrat – i pels Consellers de Governació, de Cultura, Política Territorial i Obres Públiques, Agricultura, Ramaderia i Pesca, Comerç i Turisme i Justícia. Els alcaldes del municipis del Bruc, de Collbató, de Monistrol i de Marganell. --- Els Presidents dels Consells Comarcals de l’Anoia – el Bages - i el Baix Llobregat. --- Els Presidents de les Diputacions de: Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona.---Un Delegat del Estat Central a Catalunya. ---Tres persones nomenades pel Pare Abat. ---La Comissió Executiva. Aquest Comissió Executiva nomena a un: Gerent. Aquest Gerent té al seu càrrec la tramitació administrativa de les actuacions del Patronat, l’execució dels acords del Ple, el seguiment de les obres i dels serveis, a més del comandament del personal del Patronat.
L’empresa L’Agrícola Regional S.A. gestiona els serveis de cultura (museus, audiovisual, conferències..) d’hostalatge, restauració i comerç del recinte, així com els serveis de manteniment, neteges, conservació, vigilància, atenció als visitants..... de tot el conjunt. També té un Gerent que és el responsable del seu bon funcionament. --- L’Agrícola Regional té el seu origen l’any 1913, quan l’empresa gestionava el patrimoni del monestir (bàsicament terres). En l’actualitat realitza una gestió del recinte, similar a una concessió. Té 15 milions d’euros de pressupost anual, treballa 365 dies l’any, té més de 300 treballadors directes (una mitjana diària de 210) Té cura del subministrament de 4 Gw de llum – 140 milions de litres d’aigua, extreta del Llobregat, tractada i pujada fins a dalt del recinte – Recollida selectiva de més de 600 Tm. de deixalles. – l’oficina tècnica gestiona 3,500 ordres de treball i de manteniment a l’any, - està preparada per rebre més de 3 milions de visitants cada any......
La Fundació Abadia de Montserrat (2025) fou constituïda l’any 1997 i és la institució que té per objectiu, ajudar a mantenir, a promocionar i a fomentar tots aquells valors més propis del monestir i del santuari de Montserrat com són els espirituals, els socials, els culturals i els ecològics. També té la finalitat de recaptar diners per a la restauració del santuari i de tot el conjunt, per aconseguir que en l’any 2025 es pugui celebrar dignament el mil·lenari de la seva fundació. Al llarg de la seva història, el poble català ha contribuït, amb les seves almoines, a la construcció d’aquest gran Montserrat i ara la Fundació Abadia de Montserrat té cura de continuar demanat aquestes almoines, doncs si bé Montserrat obté amb els serveis d’hostatgeria i sobre tot dels comerços uns beneficis pel seu manteniment, manquen molts diners per la restauració i renovació de tot Montserrat de cara el futur.
L’empresa Ferrocarrils de la Generalitat gestiona el Cremallera i els dos funiculars. (El de Sant Joan i el del camí de la Santa Cova)
L’empresa de l’Aeri de Montserrat té cura i gestiona aquest mitjà de transport.
B I B L I O G R A F I A
HISTÒRIA DE CATALUNYA .............Rovira i Virgili i Sobrequés Callicó
GUIA DE MONTSERRAT .................................................Victor Balaguer
LA PERLA DE CATALUNYA .............. ... Gregori Argaiz
EL TRON DE LA MARE DE DÉU ......... ... Alexandre Cirici
NUEVA HISTÓRIA DEL SANTUARIO ....... ... Francesc Crusellas
GUIA HISTÒRIC DEL PELEGRI ........... ... Anònim
NOTICIAS HISTÓRICAS DE ESTE SANTUARIO ....Dr. Fèlix Sardà i Salvany
MONTSERRAT, SU PASADO, SU PRESENTE ............ Miquel Muntadas
EPITOLOME HISTÓRICO DEL PORTENTOSO ...........Serra i Postius
VOYAGE PITTORESQUE ............................. ... Alexandre Laborde
ELS CASTELLS DE MONTSERRAT ................ ... Carreras Candi
NARRACIONS MONTSERRATINES...........
HISTÓRIA DE MONTSERRAT (888 – 1258) ........ ... Ribas i Calaf
ANNALS DE MONTSERRAT (1258 – 1485)........
LOS MONUMENTOS CARDINALES DE ESPAÑA ........ F. P. Verrié
EL MONTSERRAT DEL OCHOCIENTOS ..................... J. M. De Nadal i Ferrer
75 ANYS DE PATRONATGE ................... ... Adalbert Franquesa
POMELL HISTÒRIC DE MONTSERRAT ...................... Dr. Fortià Solà i Moreta
MIL ANYS D’ART I HISTÒRIA ............. ..............
CÚPULA DEL CAMBRIL ............................................... Pare Josep Laplana
LA IMATGE DE LA MARE DE DÉU -- NIGRA – SUM ...
ELS MIRACLES DE SANTA MARIA – LLEIDA ..........
HISTÒRIA DE MONTSERRAT ................... ... Pare Anselm Albareda
ELS CREADORS DEL MONTSERRAT MODERN ...
MONTSERRAT I LA GUERRA CIVIL ..................... Pare Massot i Muntaner
LA GUERRA DELS TRES ANYS ................
LA SANTA COVA I EL ROSARI MONUMENTAL ............ P. Josep Galobart
LES LLÀNTIES VOTIVES DE MONTSERRAT.....
LES PINTURES MODERNISTES .................................... Teresa Macià
EL TRON DE LA MARE DE DÉU......................
ESTAMPES MONTSERRATINES .................................. Manel Foraster
EL 19 DE JULIOL DE 1936 A MONTSERRAT ............... Narcís Xifra Riera
...............Cebrià Baraut
................... Hilari Reguer
BUTLLETÍ DEL SANTUARI .................................. Francesc Xavier Altés
.................... Jordi Castanyer
..........Maur M. Boix
En temps molt remots, s'havia popularitzat un Virolai a la Verge de Montserrat
la lletra del qual —segons Víctor Balaguer— era la que segueix:
Rosa plazent, solell de resplendor,-- stel·la luzent, joel de sanct amor,
--topazis cast, diamant de vigor, --rubís millor, carboncle reluzent.
-- Llir trascendent, sobrant tot altre flor,-- alba jansent, claredat sens foscor,
-- en tot contrast anzits li pecador; --a gran maror ets port de salvament.
--Aigla cabdal, volant pus altrament,-- cambra roial del gran Omnipotent,
-- parfaitament aniats mon devot xant,-- per tots priant siats-nos defendent.
EL VIROLAI
Rosa d’abril, Morena de la serra,
de Montserrat estel:
il·lumineu la catalana terra,
guieu-nos cap al Cel.
Amb serra d’or els angelets serraren
eixos turons per fer-vos un palau.
Reina del Cel que els Serafins baixaren,
deu-nos abric dins vostre mantell blau.
Alba naixent d’estrelles coronada,
Ciutat de Déu que somnià David,
a vostres peus la lluna s’és posada,
el sol sos raigs vos dóna per vestit.
Dels catalans sempre sereu Princesa,
dels espanyols Estrella d’Orient,
sigueu pels bons pilar de fortalesa,
pels pecadors el port de salvament.
Doneu consol a qui la pàtria enyora
sens veure mai els cims de Montserrat;
en terra i mar oïu a qui us implora,
torneu a Déu els cors que l’han deixat.
Mística Font de l’aigua de la vida,
rageu del Cel al cor de mon país;
dons i virtuts deixeu-li per florida;
feu-ne, si us plau, el vostre paradís.
Ditxosos ulls, Maria, els que us vegen!
ditxós el cor que s’obri a vostra llum!
Roser del Cel, que els serafins voltegen,
a ma oració doneu vostre perfum.
Cedre gentil, del Líbano corona,
Arbre d’encens, Palmera de Sion,
el fruit sagrat que vostre amor ens dóna
és Jesucrist, el Redemptor del món.
Amb vostre nom comença nostra història
i és Montserrat el nostre Sinaí:
sien per tots l’escala de la glòria
eixos penyals coberts de romaní.
Rosa d’abril, Morena de la serra,
de Montserrat estel:
il·lumineu la catalana terra,
guieu-nos cap al Cel.
El Virolai és un himne dedicat a la Mare de Déu de Montserrat, que amb el pas del temps ha esdevingut un símbol espiritual i patriòtic dels catalans. En la celebració de les festes del Mil·lenari (any 1880) mossèn Cinto Verdaguer va escriure, a requeriment dels monjos de l'abadia, aquest poema. - Tot seguit es va organitzar un concurs per escollir la música mes adient. S'hi presentaren 68 partitures i va resultar guanyador el compositor Josep Rodoreda que era professor del Conservatori del Liceu. Li van lliurar un flabiol d'or com a premi. Tot i així no va tenir l'aprobació de la crítica ni del públic, que haurien preferit una melodia més elemental. - Passaren anys, abans no va arrelar entre el poble.
LA MORT DE L’ESCOLÀ
A Montserrat tot plora,
tot plora d’ahir ençà
que allí a l’Escolania
s’és mort un escolà.
L’Escolania, oh Verge,
n’és vostre colomar:
a aquell que ahir us cantava
qui avui no el plorarà?.
En caixa blanquinosa,
mirau que hermós que està:
n’apar un lliri d’aigua
que acaben de trencar.
Té el violí a l’esquerra
que solia tocar;
lo violí a l’esquerra,
l’arquet a d’altra mà.
Sos companyons de cobla
lo duen a enterrar.
Lo rossinyol salmeja,
salmeja més enllà;
quan veu l’Escolania,
- calla per escoltar.
Lo cant de les absoltes
comencen a entonar;
lo primer vers que entonen
del cel sembla baixar;
lo segon vers que canten
se posen a plorar.
Lo mestre de la cobla
los aconhorta en va;
les fonts ja són rieres
i les rieres, mar.
oh patges de la Verge,
bé teniu que plorar,
al qui millor cantava
venint de soterrar
Los monjos també ploren;
sols canta un ermità,
sentint cantà los àngels
i amb ells, lo nou germà,
aucell d’ales obertes
que cap al cel se’n va.
Mentre ell canta pels aires,
lo violí sonà.-
Jacint Verdaguer i Santaló
Sembla ser que Jacint Verdaguer va escriure aquest poema inspirat en un cas real. La mort de l’escolà de tretze anys Eudald Miró Florença fill d’una família del Ripollès i que l’instrument que estudiava, i ja n’era un mestre, fou el violí.
MONTSERRAT - UNA MICA D'HISTÒRIA
L’existència de grans esdeveniments – bons i dolents - i de fenòmens d’origen desconegut, podien portar a l’home primitiu (que no tenia l’ajut de la cultura ni la informació del dia d’avui) a creure que uns éssers, tinguessin uns poders o unes forces sobrenaturals per provocar aquells fets, per ells tan impressionants com inexplicables-- aquests éssers acabaven convertint-se en mites o déus.-- Aquests mites o déus servirien de pont entre el món de la realitat, la vida de cada dia i el món fantàstic dels successos sobrenaturals. --Allò que no entenc, és cosa sobrenatural.
Amb els mites i déus, comença la història, primer la de transmissió oral i després la de transmissió escrita. Ara bé, aquesta història pot ésser veritable, canviada, augmentada, destruïda, o bé, simplement desconeguda. . . aleshores apareixen els símbols que omplen el buit de la història i li donen una explicació, . . . aquesta explicació ens porta a la llegenda. . . Les llegendes tenen un fort component històric i és la manera que té el poble d’interpretar la història d’un temps, en què la informació era gairebé nul·la i per descomptat, poc precisa. Solen tenir un nucli històric, al voltant del qual s’hi afegeixen els mites, déus, episodis imaginatius procedents d’altres fonts de la literatura oral (com dels romancers i dels cançoners) i tot plegat, més els errors, les males interpretacions o bé els afegits soci polítics es barregen de tal manera, que és molt difícil esbrinar on comença l’un on acaba l’altre i quin grau de veritat té cada una de les parts. Siguin veritat o no, les llegendes tenen el seu encant, doncs donen un missatge humà i popular perquè l’home entengui i assimili la història, encara que no ho facin aportant proves científiques que certifiquin la seva veritat.
Fent un repàs per l’extensa bibliografia de Montserrat, hom creu que es pot explicar la seva història, sense esborrar cap dels símbols i llegendes que l’adornen, doncs sembla molt clar que la HISTÒRIA crua i dura, del dia a dia, gairebé en cap cas, sol ésser edificant ni educativa i molt menys distreta, per això poder val més deixar-se anar una mica pels verals de la llegenda...
Montserrat era un monestir com qualsevol altre, - Sant Llorenç del Munt – Sant Benet de Bages – Ripoll. . . Anys 1015 – 1025 – L’ermita de Santa Maria es converteix en església i comença un petit monestir... està documentat. De moment no hi ha cap document que parli d’una imatge venerada.
Se sap que un monestir, una catedral, o bé una església important necessitava quelcom per atreure la devoció dels fidels. Uns adquireixen relíquies de sants venerats i coneguts i d’altres s’envolten d’una llegenda tendra i bonica, fàcil d’explicar i d’entendre. –Ripoll amb les relíquies de Sant Eudald - Santa Maria del Mar i la catedral de Barcelona amb les relíquies de Santa Eulàlia....... per exemple.
Montserrat necessita, i troba, la imatge de la Verge Moreneta.
En les creences religioses de l’home de l’Edat Mitjana s’hi barrejaven la superstició i la ignorància, amb una gran devoció. Per això tenien molta importància les relíquies i les llegendes – i un monestir n’havia de tenir per ampliar el seu prestigi i així assegurar l’assistència de pelegrins i gent diversa sol·licitant favors de tota mena i agraint els favors amb almoines i donacions.
Fra Garí desenterrant a la princesa Riquilda. Fra Garí - el naixement del príncep Miró
Comença la llegenda, primer la de Fra Garí i després la de la trobada de la imatge (podria haver-la obrat Sant Lluc) per set pastorets, en una cova de la muntanya.
Aquestes llegendes, com altres fets, miraculosos o no, que comencen per transmissió oral, amb el temps, uns monjos historiadors les escriuen i ara amb els llibres s’escampen i arriben a molta gent. Passen els anys i alguns fets i detalls es perden i n’apareixen d’altres de nous, però sempre es retorna a aquells escrits antics que cada dia i degut a ésser més antics donen la sensació de ser més veritables.
Quan un historiador vol escriure una història de Montserrat, fàcil d’entendre, veritable i documentada, ha de recollir els documents, apunts i escrits que normalment estan en la biblioteca de Montserrat, o bé estudiar els diferents treballs que ja s’han fet per diferents persones o entitats de fora de Montserrat........ i de nou tornen a parar als mateixos escrits i apunts antics.
Degut a les guerres, incendis i destruccions.... però sobretot després de la destrucció total de Montserrat 1811 – 1812 (la guerra amb el francès) fa que, ara que la biblioteca havia estat arrasada, i que no quedaven llibres notes ni apunts, un cop passats uns anys, quan comença de nou l’intent de retornar a Montserrat tot el seu esplendor antic.... es torna altra vegada a aquelles llegendes, aquells fets que els historiadors van escriure en els primers anys, doncs com que se sap que no hi ha documents, les tradicions orals, o bé els escrits i fets explicats per persones i entitats de fora, o els apunts i notes dels mateixos monjos de Montserrat, passen ara a ésser documents molt preuats, que donen la sensació d’ésser portadors de la veritat precisament per la seva antiguitat.
L’abat Pedro de Burgos escriu en l’any 1512 la que es considera la primera història de Montserrat (de la que se’n coneixen més de vint edicions) i en aquesta història uneix la trobada de la imatge amb la llegenda de Fra Garí. L’historiador Gregori Argaiz a l’any 1670 escriu “La Perla de Catalunya), més tard l’any 1740 l’historiador Serra i Postius escriu “Epitolome històrico del portentoso i real monastèrio” i poc temps desprès el Pare Benet Ribas i Calaf (que era arxiver major de Montserrat l’any 1771) va escriure “Annals de Montserrat” i “Història de Montserrat”, i tots admeten la llegenda de Fra Garí, les llegendes fundacionals i el començament amb monges benedictines.
Després de la destrucció de Montserrat 1811 – 1812 l’abat Muntadas prepara una explicació atractiva i bonica i retorna a Fra Garí – la cova – els set pastorets.... en el seu escrit “Montserrat, su pasado, su presente y su porvenir).
Francesc de Paula Cruselles any 1890 (Nueva història del Santuario) defensa també la llegenda de Fra Garí - els set pastorets – la cova....
Any 1881 el Dr. Fèlix Sardà i Salvany (Notícias històricas de este célebre Santuario) defensa també les llegendes fundacionals i el començament amb monges benedictines.
Dom Pere i Sola a l’any 1896 invita a seguir amb la llegenda de Fra Garí.
L’any 1931 El Pare Anselm Albareda acaba amb les llegendes de Fra Garí i s’aclareix que mai, monges benedictines habitaren Montserrat.
Aquestes llegendes que s’han explicat durant gairebé mil anys, ara si es nega la seva veritat, sembla com si desapareixes tota aquella fe, aquella cultura catalana–montserratina, aquella tradició.... que hem sentit explicar des de molt petits. Potser avui la història s’hauria d’explicar d’una manera més entenedora, menys infantil si es vol, doncs és evident que la cultura que avui està a l’abast de tothom arriba al poble català d’una manera més precisa, científica, matemàtica, realista. .. i això pot donar la sensació que aquella ensenyança dels temps passats no sigui la més adient... que ja no està de moda... si bé, també és molt possible que d’aquesta manera, sigui encara més difícil d’entendre per una societat que accepta les solucions fàcils i ràpides i no té massa interès en comprendre els símbols i les raons que donen credibilitat a la història.
I és que a hores d’ara (i sembla que com més va, més) costa d’entendre qualsevol tradició, símbol o llegenda, tant si és de fe cristiana com si és de tradició catalana. Sembla com si hagués una reacció contraria als símbols, mites i llegendes, i en canvi de la mateixa manera que s’eliminen aquells símbols se'n creen molts altres de nous, si bé ara, son símbols i mites. . . esportius, cinematogràfics. . . artístics. . .
Tot i això i tal com es diu al començament, hom creu que és millor explicà la història amb els símbols i les llegendes, doncs aquestes li donen un caire més divertit, alegre, festiu i entretingut... i Montserrat n’està plena de símbols i llegendes que ja formen part de les nostres arrels culturals.
PETIT RESUM DE LA HISTÒRIA DE CATALUNYA I DE MONTSERRAT
200 anys abans de Crist els romans s’aposenten a Catalunya i el poble passa d’ésser un territori poblat de famílies, clans i ètnies diferents sense un comandament únic, a dependre d’una organització amb un sol governant.
Amb el naixement de Crist comença la religió cristiana, aquesta arriba a Catalunya pels anys 200 – Aquesta religió és acceptada junt amb les altres religions paganes. Quan els emperadors romans es proclamen deus i volen ésser adorats com a tals, els cristians no ho accepten i comença la persecució romana en contra dels cristians, l’extermini de milers de fidels propicia l’aparició de molts sants màrtirs cristians.
Passen els anys i corcat i decrèpit l’Imperi Romà es desfà i Catalunya torna a quedar-se sense un governant. – Davant de la desorganització del territori, aquest és envaït per un poble bàrbar. – Més tard l’any 310, amb l’edicte de Milà, els cristians queden acceptats com a una religió més, junt amb les altres existents. A Catalunya hi ha constància que hi havia molts cristians, cosa que certifiquen els màrtirs: Sant Cugat, Sant Sever, Sant Medir, Sant Pacià, Sant Oleguer, Sant Feliu, Santa Eulàlia, Santa Tecla....
El país torna a ésser envaït pels pobles bàrbars: sueus, vàndals i alans.- A l’any 415 es demana a un exèrcit de visigots, que treguin als bàrbars que s’havien establert per la península. Els visigots un cop acabada la feina, no se’n tornen a casa seva, sinó que es queden aquí i comencen 300 anys de regnat dels gots. Ells eren arrians. Durant aquest temps la religió cristiana s’unifica i queda reconeguda com a religió oficial. Els gots no eren gent per fer país, ells eren un poble de guerrers, no aportaren res a la cultura, ni al benestar del poble. Preocupats en barallar-se els uns amb els altres propiciaren l’entrada dels exèrcits sarraïns que s’aposentaren ràpidament en la península i també a Catalunya. Estem en els anys 715- 718.
Els cristians amaguen les imatges més venerades per por que els hi robin i també per por del sacrilegi i es veuen obligats a refugiar-se en les muntanyes, perquè els sarraïns no els matin.
Els sarraïns passen a França i l’Imperi Carolingi els derrota i els fa recular. Aquí comença la Reconquesta. El fill de Carlemany, Lluís el Pietós amb el seu exèrcit va foragitar als sarraïns de Barcelona i a mida que anava avançant, tots els terrenys conquerits pertanyen al rei i quan el terreny és suficient gran se l’anomena “comtat” i el rei posa a una persona que el governi en nom seu “el comte”. – Així comencen els comtats de Catalunya: el del Roselló, el d’Empúries, de Besalú, de Barcelona, d’Urgell... El rei reparteix les terres conquerides entre els comtes, l’església, els monestirs, els cavallers i els soldats que l’ajuden a guanyar les guerres, i aquests amb l’ocupació de les terres obtenen la carta de noblesa que els qualificarà com a senyors per sempre més.
La religió cristiana torna a ocupar el seu lloc i ara ha d’esborrar tots els signes que havien quedat de les religions islàmiques i paganes i com que d’aquell temps no hi ha documentació, els símbols i les llegendes ajuden a l’explicació dels fets. Estem pels anys 800 i ja es tenen referències de quatre ermites a Montserrat.
Catalunya es va aposentant, Guifré el Pilós comença la nissaga dels comtes catalans, amb els Borrell primer i els Berenguer més tard (anys 878-1162) per enllaçar amb la confederació catalana aragonesa (corona d’Aragó 1162-1412). És la Catalunya formada pels tres pilars que la fonamenten (feudalisme, religió i poble) ara ja amb un sol governant.
Any 816 – En el Concili d’Aquisgran s’aprova la Regla de Sant Benet.
Any 880 - En una cova de Montserrat és trobada la imatge de la Verge Moreneta.
Any 888 - Guifré el Pilós fa donació de les ermites de Montserrat al monestir de Ripoll.
Any 945 - L’abat benedictí Cesari funda el monestir de Santa Cecília.
Arriba una data molt important, la del mil·lenni. L’església havia estat explicant des de sempre que segons la Bíblia, en el començament del món, l’àngel del Bé, Sant Miquel, representant de Déu, s’havia barallat amb l’àngel del Mal, Satanàs, l’havia vençut i llençat al fons dels abismes, segellant aquests amb una gran pedra, de manera que no en podria sortir fins passats 1000 anys. Aleshores tornaria a la terra, per posar-hi de nou: la guerra, l’odi, la pesta, la destrucció i la mort. En les creences religioses de la societat d’aquell temps si barrejaven la superstició amb la ignorància i tot això, més el fet que ja estava cansada de guerres, misèria, malalties i fam i que havia estat educada d’una manera que donava per segur, que amb l’any 1000 arribava la fi del món, no tenia cap il·lusió, ni cap visió de futur per a ells ni pels seus fills. Però quan va passar l’any 1001 i l’església va canviar l’explicació, posant la fi del món a un temps indefinit, va retornar la fe en el futur i va començar la construcció de moltes esglésies arreu de Catalunya.
Aquí comença una nova empenta de la religió cristiana, amb més força que mai, i aquí a l’any 1025 comença la història de Montserrat amb la construcció de la primera església i el monestir de Montserrat per l’abat Oliba, besnét de Guifré el Pilós.
Amb una Catalunya fortament feudal, amb una església també molt fortament establerta i amb un poble educat i governat per aquestes dues institucions, ens queda situat el marc on comença i es desenvolupa la història de Montserrat.
Aquesta història es podria separar en tres Montserrat diferents: la primera des del seu començament, fins la seva destrucció per les tropes franceses l’any 1811 – 1812 (la Guerra de la Independència) quan, durant gairebé tres mesos, l’anaren destruint pedra a pedra, fins a enderrocar-la totalment. El monestir, el santuari, els allotjaments, les ermites, les obres d’art, absolutament tot fou arrasat, incloses les tombes i fins i tot la muntanya fou cremada de dalt a baix. En aquesta destrucció, hi va inclosa la imatge de la Verge Moreneta.
La segona des de la seva destrucció fins passada la Guerra Civil, amb la reconstrucció total en temps de la Renaixença catalana, amb l’anomenat Art Modernisme i de la mà d’arquitectes com Lluís Domènech i Muntaner, Puig i Cadafalch, Enric Sagnier, Antoni Gaudí, Francesc de Paula Villar Carmona, Francesc Folguera.... d’escultors com els germans Vallmitjana, Josep Llimona, Eusebi Arnau, Josep Clarà, Frederic Marès... músics com Rodoreda (va posar música al Virolai) Albèniz, Enric Morera, Lluís Millet... on també comença una nova estructura de la comunitat benedictina, ha quedat enrera la dominació forastera doncs, des de sempre havíem estat manats, primer pels abats de Ripoll i després durant més de tres-cents anys pels abats castellans de la Congregació de Valladolid. D’ara endavant la comunitat serà dirigida per abats catalans. Des de Josep Blanch, que era de Vilafranca del Penedès - Miquel Muntades de Capellades – Josep Deas i Villar de Sant Pol de Mar – Antoni Mª Marcet de Terrassa – Aureli Mª Escarré de l’Arboç del Penedès – Lluís Brasó de Sarrià – Cassià Mª Just de Barcelona – Sebastià Mª Bardolet de Torelló a l’actual Josep Mª Soler i Canals de Santa Eugènia de Ter, passant per les guerres carlines, la proclamació de la Verge Moreneta com a Patrona de Catalunya, la seva coronació, la cremallera, el Rosari Monumental en el camí de la Santa Cova.
La tercera - La post guerra, la dictadura, el nou tron de la Mare de Déu de Montserrat, l’augment del sentiment català, fins arribar a l’actualitat amb la visita del Papa Joan Pau II, els incendis, els aiguats i el Montserrat d’avui.
LLEGENDA DE LA VERGE DE MONTSERRAT
Seria cap a l’any 32, quan a Barcino un petit grup de persones es reunien d’amagat, per parlar d’una doctrina que els havien explicat que predicava un tal Jesús allà per les terres de Palestina. Els mercaders de Barcino que feien el camí cap a Palestina, quan tornaven, explicaven el que havien vist, més el que els havien explicat la gent, dels fets que passaven per aquelles terres.
Diu que just acabat de clavar Jesús a la Creu, quan a Barcino es va conèixer el fet, aquell grup de persones feren possible que una nau anés a Palestina a portar ajut a Maria, la Mare de Déu. Aquesta va agrair molt la solidaritat d’aquella gent i els hi va dir que no patissin, doncs deixebles del seu fill cuitaven d’ella. També els digué que de seguida que fos possible els enviaria un dels deixebles de Jesús per iniciar-los en la nova doctrina cristiana.
En aquell temps, Jesús s’aparegué a Sant Lluc i li va dir: que fes una imatge de la seva mare, perquè totes les generacions futures s’assabentessin de com era ella. Sant Lluc li va dir que ell no tenia cap idea d’art, escultura, pintura ni dibuix, per tant, malament podria complir amb l’encàrrec que li donava. Jesús l’animà dient-li, que com ell era home de fe, sabria solucionar el problema. Sant Lluc, molt espantat, va anar a trobar a Maria i li va explicar el treball que li havia encomanat el seu fill. Maria li va dir que ella no sabia com ajudar-lo, però que li donaria els estris de fuster que es guardaven a casa seva i també un tronc de cor de roure que feia molts anys que estava allà fora, a l’eixida, i que quan havia preguntat a Jesús perquè el guardava li havia dit: Mare, no patiu que algun dia servirà per una ocasió especial.
Quan Sant Lluc va agafar els estris de fuster, va adonar-se que les seves mans es tornaven lleugeres i sàvies i el cor de roure començava a canviar a cada passada de l’eina de l’enformador i cada cop s’assemblava més a la forma i a l’aparença de la Mare de Déu. Quan Maria va veure com anava la feina, li va dir a Sant Lluc que també per deixar la imatge del seu fill per les generacions futures, prengués nota dels àngels que l’envoltaven i així se’l recordes, com a un infant i no com home vençut, escarnit i humiliat.
Maria, al vespre, embolicava la imatge amb un mantell per preservar-la de la brutícia i de la pols. Diuen que aquell mantell l’havia teixit ella mateixa. Seria cap a l’any 47, quan va arribar a Barcino Sant Pau (hi ha qui diu que va ser Santiago). Els pocs cristians que es reunien d’amagat en la cova que estava sota la que avui és la plaça de Sant Just i Pastor, l’anaren a rebre quan desembarcà al port que en aquell temps estava a l’altra banda de Montjuïc.
Quan Sant Pau va baixar del vaixell portava sota el braç, embolicada amb aquell mantell, la imatge que havia obrat Sant Lluc. Aquells cristians acompanyaren a Sant Pau per túnels i grutes que comunicaven la muntanya fins a dins de les muralles de la ciutat; una vegada arribats a la cova posaren la imatge de l’autèntica Mare de Déu sobre una pila de rocs que li feren d’altar. Aquesta imatge va ser durant molts anys l’única que van tenir els barcelonins per retre culte a la Verge. Passaren els anys i damunt d’aquella cova s’edificà una capella i més tard l’actual església de Sant Just i Pastor. Històries molt antigues parlen de la veneració que tenia una Verge Morena, pels favors que dispensava als fidels barcelonins. L’anomenaven la Jerosolemitana . . deien que era una verge oriental. . Jerusalemitana ? . . .
Arribat l’any 718 els moros envaïren la ciutat arrasant, robant i destruint les esglésies i les imatges més venerades. Aquests fets foren el motiu que el bisbe Pere i el capità Evigoni, acompanyats d’altres fidels, decidissin d’amagar la imatge de la Verge en un lloc on ningú la pogués trobar mai. S’enfilaren a Montserrat de nit, amagaren la imatge en una cova i tornaren a baixar abans que és fes de dia, perquè ni ells mateixos sabessin on l’havien amagat.
Quan feia 162 anys que la imatge havia estat amagada, set pastorets de can Riusec (altres diuen que de can Lloberes) van veure davallar del cel una gran llum que es posà a mitja muntanya. El dissabte següent hi anaren amb els seus pares i la visió es va repetir. Els quatre dissabtes següents els acompanyà el rector del poble i tots constataren l’esmentada visió. Un cop assabentat de l’esdeveniment, el bisbe de Manresa hi organitzà una anada també en dissabte. Veieren una cova, entraren i trobaren la imatge de Santa Maria. Set pastors, cada set dies, set vegades ......
Gotmar, el senyor bisbe, la va agafà i tots van convenir que una joia tan gran havia d'estar a la Seu de Manresa. Van organitzar una processó per portar-la, però quan van arribar a l’indret on avui s’escau el monestir, la imatge es va fer tan pesada que ningú la va poder moure. Davant d’això van creure que era voluntat de la Mare de Déu de no moure’s d’aquell lloc i allà mateix li van aixecar una capella que més tard es convertí en el Monestir de Montserrat. ---------------------------
LLEGENDA DEL GEGANT ENCANTAT
La tradició explica que era rei i senyor de Montserrat un gegant que n’estava tan gelós, que no deixava acostar a ningú. Cada dia, així que clarejava, amb quatre gambades feia una volta a la muntanya a la recerca d’algú que s’atrevís a pujar-hi. Si trobava algú, se l’empassava com si fos una molla de pa.
Montserrat estava destinada per Déu a ésser lloc d’oració i ésser-ne la reina i senyora la Mare de Déu. I heus aquí que un dia el gegant es va adormir i va despertar-lo a migdia un gran brogit de gent. Era la processó que portava la imatge de la Mare de Déu, des de la cova on va ser trobada, cap a un altre lloc. El gegant veient la muntanya envaïda per tanta gent, va tenir un sotrac tan fort, que va restar encantat i tornat pedra.
És creença que va encantar-lo la Mare de Déu i que mentre ella regni a la muntanya el gegant seguirà essent de pedra; però si algun dia la Mare de Déu se’n va de la muntanya, el gegant reviurà i tornarà a ser el rei i senyor.
L’encantament va de cent en cent anys i només es pot desencantar al punt de les dotze de la nit del darrer dia de l’any que fa cent.
Expliquen que l’últim dia de l’any 1999 molta gent va anar a veure com el gegant encantat parlava amb la Mare de Déu. Tothom va veure com bellugava els llavis, però ningú va sentir el que deia, doncs no es conversa que puguin sentir ni entendre els mortals.
El gegant no va prendre vida i fer-se home, va seguir sent roca. - Fins l’any 2100 tothom pot anar amb tota tranquil·litat a Montserrat sense por d’ésser víctima del gegant encantat, ja que fins aleshores tot el més aviat, no podrà tornar a ésser rei i senyor de la muntanya.
CONTE DE MONTSERRAT I ELS ÀNGELS DEL CEL
Fa molts i molts anys que a dalt del cel hi vivien els sants, les santes i les persones que s’havien portat molt bé durant la seva vida allà a la terra, i que ara tenien el premi de gaudir de la presència de Déu Nostre Senyor. Gaudien d’una pau immensa i d’una gran tranquil·litat tant física com espiritual. Per qualsevol necessitat, hi havia un estol d’àngels que, al moment donaven solució a la més petita observació o desig d’aquella gent, que tenien la sort d’estar vivint eternament allà en el cel.
Entre els àngels n’hi havia una colla de més petits i més entremaliats, amb moltes ganes de jugar i de fer gresca. Els habitants del cel se’ls miraven amb un somriure complaent, doncs els hi agradava veure aquells petits angelets com jugaven i omplien tot el cel d’alegria. Un dia se’ls hi va ocórrer arrenglerar unes pedres, van fer-hi u forat a cada una per poder passar-hi una corda, de manera que l’estiraven per un costat i arrossegaven aquell seguit de pedres amunt i avall. Cada dia hi afegien més pedres i més grosses i “vinga” a estirar-les amunt i avall i “vinga” a riure, però resulta que si bé s’entretenien força, cada dia feien més soroll i això va comportar que aquella pau i aquella tranquil·litat se’n “anés a norris” i els sant i les santes ja no se’ls miraven de manera tant complaent.
Déu Nostre Senyor s’adonà d’aquells jocs, va reunir a tots els angelets i els hi va dir: Que estava molt bé que juguessin, però haurien de procurar de no fer tant soroll, ni molestar als habitants del cel.
Un dels angelets, molt eixerit, va convèncer als altres de que ell sabia d’un lloc que seria ideal per anar-hi a jugar. – Senyalava un terreny pla, al costat d’una muntanya que es veia all`baix, a la terra, un lloc on un dia se’n diria Catalunya - Encara no havia acabat de dir-ho que ja feien corredisses cap aquella terra, procurant no ser l’últim, i tot entre crits i rialles.
Arribats a la terra, començaren a serrar roques d’aquella muntanya i arrenglerar-les, ara ja, unes roques molt grosses, doncs aquí no hi havia possibilitat de molestar a ningú per molt soroll que fessin. I no us podeu imaginar com es divertien aquells angelets, ara arrossegant grans roques, cada dia més altes. També hi feren un gran forat per passar-hi una corda. Per ells, jugar en aquest lloc era millor que jugar en el cel i cada vegada es passaven més temps aquí baix jugant i menys temps a dalt del cel tenint cura dels seus habitants. Un dia Déu Nostre Senyor en veure tanta pau i tranquil·litat va preguntar que se’n havien fet d’aquells angelets entremaliats i li van explicar que estaven jugant allà baix a la terra. Déu Nostre Senyor va reunir de nou a tots els angelets davant la seva presència – els va renyar una mica – perquè de tant jugar, havien descuidat la seva feina. Els angelets avergonyits, pujaren al cel i tornaren a estar al costat dels seus habitants. S’inventaren uns jocs més adients per poder jugar a dalt del cel – i mai més baixaren a la terra. Totes aquelles rengleres de roques que hi van deixar, amb el pas de milers d’anys, s’han convertit en la que avui coneixem com la muntanya de Montserrat.
Avui diuen que la muntanya està foradada per dins – és que encara conserva aquells forats que hi havien fet per passar la corda – també Mossèn Cinto Verdaguer deia en una de les seves poesies que: de Montserrat al cel s’hi va en una volada, per ço hi puja la gent, per ço els àngels hi baixen. -----------------------------------------
LLEGENDA DEL CAVALL BERNAT
En aquesta llegenda a més de la narració tradicional s'hi pot afegir l'ajut que ens aporta la tècnica moderna, amb fotografies impressionants.
Hi havia, ja fa molt de temps un llenyataire que es deia Lari i que vivia en un poblet al voltants de Montserrat. Es guanyava la vida amb la venda de llenya que arreplegava pels boscos de la muntanya. Era una feina carregosa, escalar penyals, baixar a la vall carregat com un bastaix, carregar els feixos de llenya, traginar-los cap el poble per vendre'ls. El que més feliç hagués fet a aquell home hauria estat un cavall que l'ajudés a portar la càrrega. Un dia que es trobava fent la seva feina se li va aparèixer un cavaller tot vestit de vermell cavalcant un magnífic cavall. L'home es quedà sorprès i encara va quedar-hi més quan el misteriós cavaller li va dir que, si volia, podia ser l'amo d'aquell cavall (que per cert, es deia BERNAT). Li va posar una única condició: que al cap de deu anys li havia de pagar amb un altra cavall igual a aquest; si no ho feia, s'hauria d'anar a viure amb ell. L'home va pensar que era una bona oferta i sense cap mena de dubte aquell cavall li facilitaria la seva penosa feina i no li costaria gaire estalviar prou en deu anys per comprar un altre cavall igual. Així doncs va acceptar la proposta sense pensar-s'ho gaire més.
Va passar el temps i el home estava molt satisfet de la feina d'aquell cavall, però mai trobava temps per compra-ne un altre de igual, tal com havia convingut amb aquell cavaller (el qual no era altre que Satanàs) - Va arribar el dia en que es complien els deu anys, i el cavaller de vermell es va presentar de nou per tal de cobrar el deute. Quan el llenyataire (que no tenia un cavall igual) va saber qui era el cavaller i quina era la mansió on havia d'anar a viure, va demanar clemència desesperadament. Aviat va entendre que no obtindria pietat d'aquell personatge, i aixecant els ulls al cel va encomanar-se a la Verge de Montserrat. En aquell mateix moment el cavall va fugir esperitat muntanya amunt, i al punt que feia un renill esgarrifós es va quedar convertit en una roca, molt semblant a tantes roques que hi han a la muntanya. Així doncs, el llenyataire li va dir a Satanàs que es cobres el deute amb qualsevol de les roques iguals al seu cavall. El diable es va veure burlat, però abans de marxar amb la cua entre les cames, va llençar una maledicció a la roca " que ningú la podria escalar mai, i el que ho fes, si era home es tornaria dona i si era dona es tornaria home.-
Per això passaren molts anys abans que ningú s’atrevís a pujar-hi. I encara avui, els que l’escalen un cop, repeteixen l’escalada per desfer el malefici (diuen que no es veritat, però tots repeteixen, per si de cas) L'arquitecte Antoni Gaudí tenia el projecte de posar damunt del Cavall Bernat una estrella i una campana de grans dimensions. S’hi pujaria per una escala roscada a la roca. En el penyal de sota volia posar-hi un escut de Catalunya de vint metres d’alçària (tot ell fet de mosaics,) que hauria estat visible a més de deu Km. de distància.
Pujada de la segona imatge la d'alumini
La primera de pedra artificial (1945) La segona d'alumini (1965) La tercera de ferro (l'actual) (1987)
Anys desprès un grup d'escaladors i amics de la muntanya va trobar la Imatge i en feren donació al Museu Cavall Bernat de Sant Cugat del Vallès.
LLEGENDA DE FRA JOAN GARÍ (del poeta Cristòfol de Virues)
Fra Joan Garí, era un sant home, català per a uns, valencià per a altres, que vivia a Montserrat abans de la descoberta de la imatge de la Moreneta. Feia gran penitència, s’alimentava només d’herbes del bosc i d’aigua clara i tot el dia estava en oració. Fra Garí, en les seves oracions demanava tres gràcies al cel: No caure en la temptació de luxúria.--- Ésser guardat del pecat del crim--- I no caure en falsedat.
Anava cada any a visitar el Papa. Una hora abans d’arribar a Roma totes les campanes començaven a tocar i així el Papa sabia l’arribada del penitent de Montserrat i sortia a rebre’l.
Una de les vegades que Fra Garí va visitar Roma, el Papa li va dir: Tu has estat escollit pel Cel per prodigar el BE a la terra, i tot mal serà vençut i reduït per Tu. I des d’aleshores Fra Garí va guarir de gràcia, i molt aviat es va estendre arreu del món, la fama del seu do.
El diable va sentir enveja de la santedat de Fra Garí i es va fer el propòsit de perdre’l. Va endimoniar a la filla del comte de Barcelona (Guifré el Pilós) de tal manera que quan la volien curar, la noia es posava a cridar:
“No me n’aniré d’aquí, fins que me’n tregui Fra Garí”.
En veure el comte, que a Barcelona no la podien curar, va decidí de portar la seva filla na Riquilda a Montserrat perquè Fra Garí la deslliurés del dimoni. El penitent va posar-se en oració amb tot fervor i amb molta fe, i al cap d’una hora el diable ja havia sortit del cos de la noia. El comte no se’n sabia avenir. Tenia por que, així que reprenguessin el camí de la ciutat, el diable tornaria a apoderar-se de na Riquilda. Portat per aquest temor, el comte va demanar al penitent que admetés a la noia per uns quan dies per tal d’evitar el retorn del diable. Fra Garí es va negar de manera molt aferrissada. El comte li ho va demanar per l’amor de Déu, fins que Garí va admetre la noia per una novena. La noia no era pas gaire pudorosa, parlava amb lleugeresa i no es guardava com ho hauria hagut de fer.
Fra Garí no se sentia segur d’ell mateix i es passava el dia fora de la cova. Riquilda li deia que si fugia d’ella l’estança a la cova no serviria de res. Rosegat per la temptació, Garí va caure en pecat de luxúria. Enfollit pel que havia fet i perquè la noia no el descobrís, la va matar tallant-li el coll. Morta la noia, va anar a enterrar-la en un lloc, fora de la cova.
Any 1880 - La mítica cova de Fra Garí - Anys més tard amb la cova tancada amb una reixa, la tradició deia que les noies solteres que li tiraven una pedreta i el tocaven, es casarien abans d'un any.
L’endemà, el dia que es complia la novena, arribaren els criats del comte a recollir a la noia, Fra Garí confós i sense saber que dir-los, els enganyà, dient que Riquilda havia marxat muntanya avall feia poca estona. Així que va dir aquestes paraules, va sentir-se una gran rialla, era el diable, satisfet d’haver fet pecar a Garí dels tres pecats dels quals més demanava a Déu que l’allunyés: luxúria, assassinat i falsedat. Horroritzat pel que havia fet, va decidir d’anar a Roma per demanar perdó i confessar-se amb el Papa.
Mig d’amagat i avergonyit va arribar a la porta del Vaticà i va trucar. El porter que el va obrir li preguntà qui era, doncs no el coneixia. Li va dir que era Fra Garí, però el porter va dir que no podia ser Garí, perquè les campanes no havien tocat una hora abans.
Desprès de moltes explicacions, quan finalment el Papa el va confessar, horroritzat del seu crim li va dir; “Com una bèstia has pecat, com una bèstia has de fer penitència. Torna a Montserrat, camina sempre de mans a terra, no et rentis mai, no diguis paraula, no et posis damunt cap fil de roba, ni miris mai al Cel, perquè no n’ets digne. Faràs aquesta vida fins que la veu del Cel, per boca d’un nadó et faci saber que estàs perdonat”.
Fra Garí va sortir de Roma i caminant de mans a terra va emprendre el camí de Montserrat. Uns diuen que va estar-hi tres anys, altres diuen que n’hi va trigar set. El cos se li va cobrir de llargs pels que li feien de vestit i que li donaven l’aparença d’un os.
Un dia que el comte Guifré va sortir de cacera, la colla de gossos van descobrir una bestiola estranya. El comte va manar que no li fessin cap mal i que la portessin al seu palau de Barcelona. El penitent que ja era més bèstia que persona, fou tancat dins d’una gàbia i allà vivia menjant herbes talment com una bestiola.
El comte va donar una festa. Fou en ocasió del bateig del seu fill el príncep Miró. Heus aquí que la dida es passejava per allí i portava al braç al príncep Miró que tot just acabaven de batejar. Tot d’una l’infant es va posar dret i amb veu ben clara, que tothom va sentir va dir: Alçat, alçat Fra Garí que Déu ja t’ha perdonat.
Fra Garí va explicar-se i va demanar perdó al comte. El comte el va fer pelar, rentar i vestir amb dignitat i li va demanar on havia enterrat a la seva filla. Garí va indicar el punt just on havia estat soterrada la princesa. Varen cavar la terra per tal de recollir les despulles i amb gran meravella la van trobar viva i eixerida, sense altra diferència que una ratlla al voltant del coll, que recordava el punt per on havia estat degollada. La noia va explicar que cada dia l’havia visitat la Mare de Déu i li havia portat menjar i fet bona companyia.
Riquilda va expressar el desig de moure’s de la muntanya i de consagrar-se al servei de la Mare de Déu en agraïment per haver-la salvat.
Durant l’espai de temps que Garí va estar a Barcelona va produir-se la trobada de la imatge en una cova, al cap de gairebé dos-cents anys d’haver-hi estat amagada.
Els sacerdots i el bisbe de Manresa, amb els set pastorets que la van trobar, volien portar-la a Manresa, però quan la imatge va passar just pel punt on estava soterrada Riquilda, es va fer tan pesada que va ésser impossible de fer-la moure. Tothom va comprendre que era voluntat de la Mare de Déu que en aquest lloc li fos aixecada una capella.
El comte Guifré va fer aixecar la capella de Santa Maria, que després seria l’esglèsia i el monestir de Montserrat i Riquilda hi dedicà la resta de la seva vida - .Fra Garí va tornar a fer vida ascètica i eremítica a la seva cova. Va morir molt vell i l’enterràren al peu de la seva cova. 
Espai actual on hi havia estat ubicada la cova de Fra Garí.
---------------------------------------------------------
Aquesta obra de l’escultor Pau Serra, es trobava en el timpà de la façana antiga. Avui es pot veure damunt la porta d’entrada del circuit que fan servir els pelegrins i visitants per anar a adorar a la Imatge de la Verge Moreneta ....... Tot i estar-hi representada la imatge de Fra Gari, molta gent, en aquell temps ja no es creia la faula o llegenda del fins aleshores considerat fundador de Montserrat.
Dues llegendes, la de la imatge de la Verge i la de Fra Garí, que com dos camins diferents ens porten a un mateix final o desenllaç, quan set pastorets veuen unes lluminàries en una cova de la muntanya.
Aquestes llegendes obren dues (diguem-ne) hipòtesis diferents: uns diuen que a Montserrat començaren i visqueren sempre benedictins (homes), altres diuen que primer i feren estança, benedictines (dones). Podia ser que el comte Guifré, amb tot l’amor paternal vers a la seva filla en haver-la retrobat viva i respectant el prec de la noia, edifiqués un monestir i na Riquilda en fos la primera abadessa. Diuen que Guifré envoltà el monestir de muralles i que l’ermita de Sant Iscle va quedà dins del clos emmurallat.
També es diu que l’abat de Santa Cecília tingué cura de les monges de Montserrat fins l’any 986 quan el comte Borrell va manar que aquestes monges fossin traslladades a Barcelona al monestir de Sant Pere de les Puelles (que acabava de ser arrasat per les tropes sarraïnes de Al-Mansur (Almanzor) i totes les monges havien estat degollades).
Com que no hi ha cap document que demostri la veritat d’alguna de les llegendes o hipòtesis ho deixarem com a tal, i s’explicarà la història que està documentada. ---------------------------------------------------------------------------
Aquella muntanya que els romans anomenaven Mons Estorcil (muntanya extravagant) –els sarraïns li deien Gis-Taus (muntanya vigilant)–aquest, el nostre Montserrat actual, situat al cor geogràfic de Catalunya, és un centre d’atracció universal. El seu nom és entranyable pels catalans que tenim la sort de gaudir de la seva presència física, però també ho és pel visitant de qualsevol sector d’Espanya i del món pel seu simbolisme religiós i místic i indiscutiblement per la singularitat natural de la muntanya. Potser això és el que ens fa pensar que la història de Montserrat es pot explicar en quatre bases, pilars o aspectes que la fonamenten: la imatge, la comunitat, la muntanya i Catalunya.
La imatge i la comunitat benedictina, que hi són des dels seus orígens, la muntanya antiquíssima i fascinant i Catalunya, un país amb clara consciència d’identitat pròpia. Aquests aspectes van tant estretament lligats que no es pot entendre el santuari en un altre lloc que no sigui Montserrat, ja que és on el poble ha posat la casa pairal de tots, en la que no només s’hi va en situacions individuals o familiars, sinó també de poble i de país, i no només per qüestions espirituals sinó també socials i fins i tot polítiques.
Al llarg de molts mil·lennis, els canvis climàtics, els moviments tectònics i l’erosió produïda pel vents, la pluja i tota classe de fenòmens atmosfèrics, varen modelar aquestes formes que avui causen la nostra admiració.
Es troba a 41º - 36’ – 18’’ latitud Nord i a 1º - 48’ – 56’’ longitud Est.- pertany a tres comarques, el Baix Llobregat, el Bages i l’Anoia i forma part dels municipis de Collbató, el Bruc, Marganell i Monistrol. El monestir està situat a 725 metres d’altitud i el punt més alt, Sant Jeroni, a 1236 metres sobre el nivell del mar.
Per explicar la historia de Montserrat en quant a la imatge, la comunitat i Catalunya, anirem una mica endarrere per entendre que el començament del cristianisme va ser molt difícil. Cap l’any 300, tot i la persecució romana, hi ha constància que a Catalunya hi vivien molts cristians – cosa que certifiquen els màrtirs, Sant Cugat, Sant Sever, Sant Medir, Sant Pacià, Sant Oleguer, Sant Fructuós, Sant Fèlix, Santa Eulàlia i tants i tants. . . En finalitzar el domini dels romans i instal·lar-se el govern dels visigots, els bisbes cristians es varen espantar, perquè els visigots a més de bàrbars eren arrians, però quan a l’any 588 es convertiren al cristianisme donaren molts anys d’estabilitat a la religió catòlica. Segurament, és possible que a l’any 545 un monjo benedictí – l’abat Quirze – company o deixeble de Sant Benet construís un monestir al peu de la muntanya de Montserrat. L’anomenaria MONASTERIOLUM ... no hi ha cap document. . ara bé, si això es pogués comprovar seria el començament de l’actuació de la comunitat benedictina en aquestes terres. Escrits molt antics diuen que en l’any 633 per posar en pràctica les resolucions del Concili Provincial IV de Toledo, en aquest monestir s’hi havia de guardar i venerar les relíquies de Santa Eulàlia.
Als anys 715-718, en els llibres dels ANNALS DE CATALUNYA que es guarden a Tarragona (hi hem d’anar a Tarragona perquè els llibres dels ANNALS que es guardaven a Barcelona varen ser cremats pel rei Felip V l’onze de setembre de 1714) al volum 1, llibre 7, s’explica que els cristians treien les imatges venerades de les esglésies i ermites i les amagaven per tots els indrets de Catalunya per por, dels robatoris, sacrilegis i saqueigs dels sarraïns.
El fet d’aquesta nota dels ANNALS, que diu que els fidels amagaven les imatges venerades per qualsevol indret, dóna CREDIBILITAT que 160 – 200 – 300 anys després uns bous pasturant, amb les potes, descolguessin la imatge de la Verge de Núria, o bé que set pastorets trobessin la imatge de la Verge de Montserrat en una cova de la muntanya. Encara que de manera miraculosa, es trobava la imatge que abans algú hi havia amagat. Va ser una piadosa costum (molt generalitzada) aixecar una capella en el punt on era trobada la imatge.
Durant la invasió sarraïna, que s’ha de pensar que a més de conquerir terres i riqueses, era una religió diferent, varen destruir tot el que era religiós, i segurament que això va obligar als monjos del Monasteriolum a enfilar-se per a la muntanya i establir-s’hi per poder-se amagar i lliurar-se de morir assassinats. És possible que s’instal·lessin en coves aprofitant les balmes de la muntanya, davant i construïssin parets i de mica en mica les anessin convertint en ermites.
ANY 800 – Es tenen referències de quatre ermites
ANY 801 – el rei franc Ludovico Pio (fill de Carlemany) va fer fora de Barcelona els sarraïns fent-los recular cap el sud. Es va establir la frontera cristiana en el riu Llobregat (Rubricatus) i els sarraïns establiren la seva frontera en el riu Gaià, prop de Tarragona. La terra que quedava entre el Llobregat i el Gaià era anomenada terra de ningú. I en aquesta terra s’hi trobava Montserrat. Segurament, és possible, que s’hi construïssin castells per a la defensa del territori. Els mítics i llegendaris: Castell de Montserrat - Castell de Collbató - Castell de la Guàrdia - Castell de Marro - Castell d'Otger (el Català)
Dibuix llegendari de Montserrat. - 1 Capella del Bisbe Gotmar - 2 Monestir del Comte Guifré - 3 Albergueria - 4 Sant Iscle - 5 Torre que tanca l'entrada - 11 Porta d'entrada al monestir - 25 Camí d'arribada arran dels abismes.
Quan la reconquesta va portar la guerra més al sud, els castells s'anaren abandonant i potser que amb les seves pedres es construïssin ... Santa Cecília, les ermites de Sant Joan, de Santa Magdalena ...
ANY 880 – En una cova de la muntanya és trobada la imatge de la Verge de Montserrat.
A l’any 888 hi ha el primer document notarial de la donació que va fer Guifré el Pilós al monestir de Ripoll, de totes les ermites de Montserrat. La història ens diu, que Guifré en reconquerir el país va foragitar els sarraïns i va fer-se càrrec de les ermites. La de Sant Martí i Sant Pere a baix i les de Sant Iscle i Santa Maria a dalt de la muntanya. (la de Sant Iscle encara es conserva en els jardins del monestir) ANY 942 - El monjo Cesari compra per deu unces d'or el domini del castell de Marro i l'església de Santa Cecília, a la seva tia Druda i al seu cosí Ansulf. -ANY 945 – Santa Cecília, cal tenir present que aquest és el primer cenobi montserratí històricament documentat; (fent excepció del probable Monasteriol de la part baixa.) L’abat Cesari va fundar el monestir de Santa Cecília (també era benedictí). Va demanar a la seva amiga la comtessa Riquilda (casada amb el comte Borrell II) que li fes donació de les ermites de Montserrat i la comtessa Riquilda va veure correcte que el monestir protegís les ermites, ja que estava establert a la mateixa muntanya. L’ANY 957 el bisbe de Vic va consagrar aquesta església com a monestir de monjos benedictins per sempre més.
ANY 1025 – L’abat Oliba (abat de Ripoll, de Sant Martí del Canigó, bisbe de Vic i besnét de Guifré el Pilós) va reclamar justícia al comte de Barcelona Ramon Berenguer, contra el monestir de Santa Cecília, perquè s’havia apoderat de les ermites que el seu avi havia posat sota el domini de Ripoll. Es compren el neguit de l’abat Oliba, doncs per experiència quedava clar que Ripoll estava molt lluny i en canvi, Santa Cecília estava a la mateixa muntanya. – Si bé, entre els defensors de mites i llegendes, no manca qui creu que el pla de Santa Cecília és el lloc on van desenrotllar-se les imponents escenes del Parsifal, que formen part de la llegenda del Sant Grial.
Santa Cecília
Des de la seva etapa inicial, la prosperitat de Santa Cecília es va fonamentar en unes àmplies possessions territorials. Les propietats de Santa Cecília eren més aviat situades a les valls del repeu montserratí i a l’entorn immediat de l’abadia. L’antic Castell Marro, els masos sorgits sota la protecció d’aquest castell i l’església de Sant Esteve de Marganell pertanyien a l’abat i als monjos de Santa Cecília.
Davant de l'engrandiment de Santa Cecília, el remei més radical, en un home com l’abat Oliba, va ser segurament, potenciar Santa Maria i edificar una església per damunt de l’ermita (per mantenir-hi els oficis diaris) i acabada l’església s’enderroqués l’ermita que havia quedat al interior. De fet totes les ermites de Montserrat tornaren a la protecció de Ripoll. Mentre Santa Maria de Montserrat creixia, degut a la gran afluència de pelegrins, atrets per la Santa Imatge. Santa Cecília resistia amb penes i treballs - degut al fet de no tenir una imatge o unes relíquies d'algun sant reconegut - i finalment exercís només de parròquia.
Sota la direcció de Ripoll, el monestir es va anar fent cada dia més gran. – i aquí comença el primer problema pels monjos, doncs, mana l’abat de Ripoll. Molts abats de Ripoll no havien visitat mai Montserrat. Tots sabem que malament es poden entendre els problemes quan se’ls contempla de massa lluny.
ANY 1080 – Tot i això és una època de creixement constant. Molts benefactors deixaren els seus béns al monestir per tal d’obtenir-hi, dret a sepultura, misses i oracions per a la salvació de les seves ànimes, o simplement dret a protecció de per vida. Cap família, fos benestant, noble o menestral deixen de fer tribut de part dels seus béns a Montserrat.
ANY 1090 – Gilbert (fill del vescomte Udalart) i la seva esposa Ermesenda oferiren al, (aleshores prior Ramon) l’alou on hi estava situada l’església de Sant Miquel. Aquesta (avui ermita) va ésser el primer lloc de culte, que més tard va passar a domini de Santa Maria. - Aquest alou començava aquí, en el Torrent de Vallmalla i arribava fins a la diòcesis de Barcelona, i així també es progressava en la possessió de la muntanya, que fins aleshores estava concentrada en la diòcesis de Vic. 
ANY 1176-1192 – Segons la documentació, sembla ser que alguna cosa passava a Montserrat, doncs començaren a posar ciris i llànties. Aquest fet s’ha d’interpretar com que la imatge de la Mare de Déu (la que tenim ara) era ja present a l’altar. Segurament que les llànties eren per agrair algun miracle obrat. Tot just, aquesta imatge va prendre possessió de la muntanya, es van començar les peregrinacions, particulars i col·lectives, de fidels, cada vegada més nombroses i vingudes de les més llunyanes comarques. Paral·lelament, la fama dels miracles obrats per la Verge de Montserrat va penetrar arreu del món.
ANY 1218 – Temps en què Jaume I el Conqueridor concedia el privilegi de la immunitat perpètua de tributs i contribucions al monestir de Montserrat. Presentava Montserrat com un lloc en el que “Déu honora i il·lustra aquesta casa amb continuats miracles” – Més tard el bisbe de Vic concedia 40 dies de indulgència als fidels de Montserrat que visitaven la casa en que Jesús obra miracles diàriament.
La Verge presenta el seu fill als pelegrins - La Verge i la fundació de la Confraria - Pintures del Llibre Vermell
ANY 1223 – el dia 23 de juliol es va signar la fundació de la Confraria de la Verge de Montserrat (Associació de fidels que s’organitzà sota l’autoritat eclesiàstica per fer obres de pietat o caritat i també per ensenyar el culte religiós). En els capítols de la Confraria es manava: tenir una gran devoció a la Madona de Montserrat, - Misses i oracions implorant la protecció de la Madona Santa Maria per a tots els Confrares – Per la sustentació de les cent llànties que cremen nit i dia, adob de camins i hospitalitat, donaran set sous a l’entrada a la Confraria, set sous en testament, i set diners cada any o el seu equivalent en blat, llegums, oli, safrà, llana .... ANY 1228 – Visita Montserrat Sant Pere Nolasc, cofundador de l’Orde de la Mercè. -- ANY 1285 – El rei Pere el Gran va pujar a Montserrat implorant l’ajuda de la Verge per guanyar la guerra al rei de França Felip l’Ardit, que havia envaït Catalunya. (la va guanyar) - Any 1289 – Sant Joan de la Mata puja a Montserrat, per demanar protecció, a la per ell, recent creada Orde de la Santíssima Trinitat.
L A I M A T G E D E L A M O R E N E T A
La imatge original de Nostra Senyora és un exemple d’art romànic, aproximadament d'últims del segle XII a primers del segle XIII i és de fusta tallada.—Té una diadema al cap i un coixí als peus. Amb la mà dreta aguanta una bola, l’esquerra la té a l’espatlla del nen Jesús que té assegut a la falda. El nen té la mà dreta en actitud de beneir, amb l’esquerra aguanta una pinya. – La imatge mesura uns 92.2 cm. d’alçària, 39.4 cm de fons i 29 d’ampla. Pesa 17 Kg.
El color moreno que li dóna nom, no és el propi de la fusta, ni li ve de la pintura primitiva; testimonis històrics ens diuen que s’ha anat enfosquint de mica en mica. Alguns diuen que el color moreno és degut al fum dels ciris que nit i dia, i durant molts anys, cremaven per il·luminar a la VERGE. Teories més científiques creuen en una reacció química del vernís de la cara i de les mans que s’ha anat enfosquint amb el pas dels anys.-
Hi ha un argument molt significatiu que pot ajudar a entendre el procés d’enfosquiment de la imatge.- En unes miniatures del “ LLIBRE VERMELL “ de l’arxiu de Montserrat del segle XIV es veu pintada la Santa Imatge amb el nen Jesús assegut a la falda- en una, rebent a romeus i devots de tots els estaments, i en l’ altra amb els (possiblement) confrares que havien creat la Confraria montserratina.-
Les pintures, que no son pas una copia fidel de la imatge, és evident que la volen representar, - i la VERGE i el nen JESÚS tenen la faç i les mans blanques.—Si en aquell temps la VERGE hagués estat morena, lo natural era que (tractant-se d’un color que no era corrent) hagués estat pintada d’aquest color, doncs era una característica ben diferenciada.—
Pels anys l510 l’ abat Pere de Burgos, va escriure la primera (diguem-ne) història de Montserrat i en un dels apartats deia: “ Es figura de noble Senyora - el color és moreno y los ojos muy vivos y hermosos –Las facciones y rostro del glorioso Niño Jesús son del color y reverencia de su Sagrada Madre. - Ja s’havia anat verificant més o menys el canvi de color.---
Obra de l'escultor Josep Llimona instal·lada La Imatge autèntica, la original i romànica de la Mare de Déu en l'Institut de Cultura de la Dona a Barcelona de Montserrat instal·lada en la basílica de Montserrat. ----------------------------------------------
Any 1275 – Per aquells temps el rei de Castella i de Lleó, Alfons X “el savi”, va passar per a Barcelona quan, segurament, venia de visitar al Papa. Quan s'assabentà dels fets miraculosos que es produïen a Montserrat, va escriure mitja dotzena de poemes que va afegir a les més de 360 narracions anomenades “Cantigas de Santa Maria”. Els més coneguts són: el de la font del senyor de Collbató, el de les cabres salvatges i el del perill de caiguda d’una gran roca damunt del monestir.
Els relats dels miracles de la Mare de Déu de Montserrat són tant antics, com la mateixa imatge romànica de Nostra Senyora. La fama dels miracles que s’obraven a Montserrat s’escampà arreu del món, degut també, al fet que els pelegrins que anaven a Terra Santa, a Roma i a Santiago els explicaven als altres pelegrins i aviat començà el costum de peregrinar a Montserrat per obtenir alguna gràcia de la Verge o per contemplar algun miracle. Alguns dels miracles (vertaders o suposats) eren explicats de manera molt ingènua. Podria ser que simplement fossin compliments de promeses, fetes amb moments d’angoixa i perill, o bé de favors, que havien estat concedits de manera prodigiosa. La sèrie més antiga la trobem en un manuscrit de Ripoll que transcrivia una relació de deu miracles esdevinguts a Montserrat o a les seves rodalies i davant de la presència del mateix relator.
La guarició de malalties ha estat objecte de continuades peticions de curació des del primer dia fins avui mateix. Molts s’han curat i s’explicava que algunes persones mortes, havien ressuscitat.
Un relat del segle XII deia: Arribà a Montserrat un pagès del poble de Benviure. Portava a la seva filla que tenia les cames paralitzades i no es podia bellugar. Al peu de l’altar, amb un plor fervent i un prec ardent implorava la protecció de la Moreneta per tal que tingués misericòrdia de la seva filla i la sanés. Al cap de poca estona la noia tremolant de cap a peus va cridà, va xisclà i tot seguit restà sana... l’endemà retornava a peu cap el seu poble.
Al voltant de 1323 s’explica un miracle que va passar a la ciutat de Lleida. Una bona dona, tenia un fillet de tres anys. Un dia l’infant va caure a un toll d’aigua on va romandre molta estona. Quan la mare el va treure, molt espantada l’encomanà a la pietat de la Mare de Déu de Montserrat. Els metges no encertaren a posar-hi remei. Llavors la mare feu vot de peregrinar a Montserrat i l'infant es posà bo al moment. La devota dona pujà tot seguit al santuari acompanyada del fillet i d’un bon grup de lleidatans que testificaren el miracle.
Any 1362 – Jaume de Vivers va fundar el benefici presbiteral de la capella de les ONZE MIL VERGES i encarregà la seva construcció a l’escultor Pere Moragues. En aquesta capella hi va fer instal·lar el seu sepulcre. -------------------------------------------
ANY 1284 – Montserrat passava per una època molt dolenta. El monestir estava gairebé en runes. Sembla ser que alguns dels priors comanditaris de la família Bach van malversar els béns del monestir. – S’havia de designar a un nou prior comanditari, uns monjos votaren a Pere de Bach i altres volien a un monjo de Ripoll anomenat Ramon.- no es van entendre – Pere II (el Gran) va intervenir i va posar dos procuradors administradors, en Bernat Fuster i en Guillem de Corts. Això va disgustar molt a Ripoll i un monjo (Berenguer de Castellolí) de manera violenta s’apoderà del govern del monestir i va fer fora als procuradors que havia portat Pere II. – Sembla ser que el monestir feudal estava endeutat amb els reis de la Corona d’Aragó. S’ha d’entendre que alguns priors d’aquells temps tenien tanta facilitat amb l’espasa a la mà com en l’oració des de l’altar. En època feudal no hi havia altre camí – o bé dominaves o eres dominat. Any 1286 - El rei Alfons II, fill de Pere II, decideix acabar amb amb la situació creada en el Monestir de Montserrat i ordena, l'expulsió de Berenguer de Castellol, al mateix temps que va donar al monestir de Montserrat 11 esclaus sarraïns. L'esclavitud s'havia desenvolupat molt per a tot Catalunya. Calia repoblar les terres abans ocupades pels sarraïns, retornar l'agricultura i la ramaderia i per això, feia falta molta ma d'obra. Si bé, davant de la immensitat de la història de Montserrat, la part d'aquesta que correspon al fet del l'esclavització, sembla ésser que fou bastant minsa. - Any 1290 - Finalment el Papa Nicolau IV va nomenar prior al monjo Bernat Salvador, no era benedictí, ni de Montserrat, ni de Ripoll. Bernat Salvador va refer Montserrat i li va tornar la seva esplendor i grandesa.
Bernat Salvador ha estat un dels grans priors de Montserrat. Aviat va veure que els priors de Montserrat feien servir el priorat com esglaó, per arribar a la mitra de la casa gran de Ripoll, cosa que feia que els priors posessin l'atenció, lluny de Montserrat. Nomenaren per governar a persones poc idònies, poc honrades, que malversaren els cabals, al mateix temps que abats de Ripoll havien introduït a Montserrat alguns donats i oblats que portaren una vida poc decorosa, impedint els oficis divins i provocant un gran escàndol entre els fidels.- Va refé l'hisenda, consolidà els béns i va refer el monestir que estava mig enrunat. -----------------------
ANY 1302 - Jaume II demostrant la seva afecció al Monestir de Montserrat, fa ofrena votiva de quatre grans ciris anuals i confirma el privilegi concedit per Jaume I, de salvaguarda del camí i protecció als pelegrins
ANY 1307 –Un document fa referència a l’Escolania. Fa doncs, 700 anys que existeix.
Any 1317 - Als escàndols públics per les lluites amb l'abat de Ripoll, s'hi afegiren la gestió econòmica del patrimoni del monestir-santuari. A Bernat Escarrer li feien llàstima els romeus que venien a Montserrat des de l'altra banda del riu Llobregat i tenien que donar la volta fins a la localitat de Martorell, per aixó va fer construir el pont que encara existeix el dia d'avui, també el seu allotjament i la seva manutenció van incrementar les despeses i amb elles l'endeutament. I encara més, doncs, perquè els pelegrins poguessin entrar a la petita església, la va fer engrandir. Per poder finançar aquestes despeses va empenyorar a uns banquers de Barcelona, les rendes de 5 anys de Montserrat. Per això Bernat Escarrer el 9 de febrer de 1318, al·legant malaltia, no es va presentar al Concili provincial tarraconense. Sabia que el Concili el faria empresonar. El rei Jaume II ordena la seva cerca i captura. Localitzat, passa a mans de l'abat de Ripoll i acusat d'heretgia, és empresonat al bisbat de Vic. - El 10 juliol 1320 el papa Joan XXII, dirigint-se al bisbe de Vic i a l'inquisidor Arnau Burguet, va manar que l'alliberessin. Al desembre de 1323 el rei Jaume II finalment, li ordenava pagar els deutes i els danys que el Monestir de Montserrat tenia pendents. ------------- Antigament i segons la història–llegenda, damunt d’una roca envoltada de grans precipicis hi havia el castell de Montserrat. Tenia una sola entrada, protegida per un pont de balança que el feia inexpugnable. Estava edificat, damunt mateix del monestir, gairebé al costat de l’actual ermita de Sant Dimas (coneguda primer, com l’ermita del Castell i més tard, com la del Bon Lladre). Es comenta que uns lladres s’apoderaren del castell, on s’hi amagaven després de robar per les contrades i extorquir als monjos. Si aquest no accedien a les peticions dels lladregots, els llençaven grans pedres al damunt de les taulades del monestir. Amb motiu d’aquests fets i després que uns joves del poble escalant les roques, poguessin foragitar als lladres, es va ordenar la destrucció del castell i aleshores es canvià l’advocació de l’ermita, que passà a anomenar-se ermita de Sant Dimas, en record al Bon Lladre.
La torre de guaita primer i el desprès castell de Montserrat. - En temps de l’abat Bernat Escarre aquest donava referencia de l'existència d'una torre precursora del castell de Montserrat, el document explica, que dos integrants de la comunitat tenien encomanada com a tasca, la vigilància, des de la torre que hi havia situada al turó que queda immediatament per sobre del lloc on està ubicada actualment l’ermita de Sant Dimes. - Aquesta torre precursora del castell que va contruir Pere III "El Cerimoniós" que a tot estirar, va durar un segle, abans de ésser enderrocat pel rei Joan II. - Hi han diferents opinions, de quina manera es pujava fins a aquest castell; una d'elles seria que es servissin del camí de l'Arrel i una vegada a dalt, seguissin la carena fins arribar al pont de balança. Les altres: l'escala dreta, o l'escala original de l'esquerra que no parlaven de cap pont.
Seguint la carena fins al pont de balança - El pont - El Castell - l'Ermita
ANY 1322 - El prior Gallard de Balaguer arregla la fallida econòmica del monestir. Degut a la falta d'atenció que es podia donar als pelegrins,va demanar al rei Jaume II que s'hi construís a Montserrat casa, meson u hospedatge perque els pelegrins puguessin comprar vitualles, menjars i un hospedatge digne.
ANY 1341 – El rei Alfons III nomena prior a Ramon de Vilaregut i durant el seu priorat es va instal·lar un rellotge a la torre del campanar. Era dels primers instal·lats en el món. També es va completar l'ampliació de la primitiva església romànica i el lloc de l'altar desprès de l'ampliació, correspon on avui hi ha la inscripció en l'atri de l'església actual, en memòria de la vetlla de Sant Ignasi de Loiola. - Al mateix temps s'havia acabat el pont de Monistrol sobre el riu Llobregat que havia començat el prior Bernat Escarrer l'any 1317. - Altra construcció emblemàtica d'aquest prior fou l'anomenat "Claustre dels Llangardaixos" (immortalitzat per A. De Laborde en els dibuixos i gravats que va fer de Montserrat, allà pels anys 1800) i també l'antic edifici de la Sala de Monistrol de Montserrat, el va transformar en un Palau Gòtic. Any 1348 - Ramon de Vilaragut va morí de pesta negra, en el Palau Gòtic de Monistrol.
ANY 1345 – Es produeix el Miracle de la Llum. Aquesta és una tradició o llegenda que es continua celebrant en el dia d'avui. Diu: que una misteriosa llum provinent de Montserrat, va travessar les vidrieres de l'antiga església del Carme de Manresa, al mateix temps que les campanes començaven a tocar soles. La llum es va situar sota la clau de volta de l'absis central, dividint-se en tres raigs de llum que es van repartir entre l'absis, la capella de la Santíssima Trinitat i la de Sant Salvador. Després es van tornar a reunir els tres feixos de llum en un. Sortint de l'església es va dirigir de nou cap a Montserrat.
Els fets van tenir lloc el 21 de febrer de 1345, en el context d’una greu confrontació d’aquesta ciutat amb el bisbe de Vic. Aquell dia, vuitanta-un manresans van donar testimoni davant notari (en un document conegut com la nòtula) d’haver vist en una església de la ciutat un senyal blanc resplendent, semblant a una estrella, que va pujar i baixar tres vegades de l’altar. Aquesta llum va interpretar-se com un senyal diví, que hauria ajudat a resoldre l’hostilitat amb el bisbe.
Tres-cents anys després, ja al segle XVII, s’hi van afegir alguns elements imaginaris i per primera vegada es fa constar que la Llum venia de Montserrat, que va tornar a Montserrat i s’interpreta aquest prodigi com un símbol del misteri de la Trinitat.
ANY 1367 – El rei Pere III (el Cerimoniós) va fer construir set creus que es posaren repartides en el camí de Collbató a Montserrat. A més d’honorar els Dolors i els Goigs de la Mare de Déu servien d’aixopluc i de lloc de repòs pels pelegrins.
ANY 1370. El prior Jaume de Vivers volia tenir un bon patrimoni agrícola per tal d’assegurar la manutenció de la comunitat i va permutar la possessió de Mauella (València) per la de Sant Sebastià de Gorg (Penedès). (Mauella passa a la cartoixa de Valldecrist, governada per Bonifaci Ferrer germà de Sant Vicens Ferrer)
ANY 1396 – El 15 de desembre i segons una escriptura notarial, el prior Vicenç de Ribes va anar a la Sala de Monistrol per donar investidura de “vassallatge” al Sr. Joan Prat amo del castell de la Guàrdia. (Altres historiadors antics diuen que pujaren al Castell de Montserrat, que en aquells anys encara estava construit) Des d’ara tots els castells, les cases, les persones i la jurisdicció civil i criminal dels voltants eren propietat del monestir. A més del castells, també els termes de La Guàrdia, del Bruc, de Collbató, d’Olesa, d’Esparreguera i de Monistrol. Tots menys Santa Cecília. ANY 1400 - Segons algun historiador, el patrimoni del monestir augmentà considerablement amb l’adquisició de noves possessions i drets senyorials —abans de la desamortització posseïa béns i percebia cens en uns sis-cents llocs de Catalunya —
ANY 1378 – Es produeix el CISMA DE L’ESGLÉSIA. Problemes de consciència pels fidels cristians – Roma o Avinyó – els pretendents a Papa lluitaven per tenir a favor seu el monestir-santuari de Montserrat. Tothom vol posar d’abat a un recomanat seu: el rei Pere III, la reina Sibil·la de Fortià, el monestir de Ripoll, a més de les pressions del (Papa - de Roma – Urbà VI) i del també (Papa – d’Avinyó – Benet XIII) que nosaltres coneixem com el Papa Luna.
Mentre va viure el prior Vicenç de Ribes, Montserrat va estar al costat d’Urbà VI, però el seu successor, el prior Marc de Villalva va ésser partidari de Benet XIII (el Papa Luna). – Problemes: els monjos partidaris d'Urbà VI marxen de Montserrat. – El dia 10 de març de 1409 per disposició de Benet XIII i també a petició del rei Martí I, el monestir passa a ser abadia independent. Aquella lluita amb Ripoll s’havia acabat, havia guanyat Montserrat però havien passat més de 400 anys. Ara Montserrat és monestir, santuari i abadia. – ara l’abat portarà anell, pectoral, mitra i bàcul.
El Papa Lluna va visitar Montserrat acompanyat d’un grup de cardenals i de Sant Vicenç Ferrer. Quan a l’any 1417 el Concili de Constança nomenà Papa a Martí V, les aigües s’apaivagaren i Martí V demanà que tornessin els monjos que havien marxat i tots plegats pacíficament i santament ajudessin a tirar endavant Montserrat. Al mateix temps, el rei de Castella Ferran d’Antequera retira la obediència a Benet XIII i reconeix a Martí V com a veritable Papa.
Martí I
Pedro de Luna - neix a Illueca - Aragó l'any 1375 és nomenat Cardenal - L'any 1394 va succeir a Clement com a Papa d'Avinyó. Durant 28 anys va ser el Papa Benet XIII. L'any 1417 el Concilio de Constanza nomenà Papa a Martí V i destitueix al Papa Luna que es trasllada a Peñíscola. Va morir als 94 anys. L'any 1724 el Cardenal Vicenzo Orsini és elegit Papa amb el nom de Benet XIII.
Ben aviat, el rei Martí I va veure com Benet XIII (Pere de Luna) no acceptava al prior Vicens de Ribes perquè, aquest prior era partidari del Papa de Roma i havia aconseguit portar al seu costat molts monjos de Ripoll. Hi havia tractes entre Benet XIII i el rei Martí I. Aquest demanava convertir el priorat de Montserrat en abadia, a canvi d’enviar al prior Vicens de Ribes com a bisbe, al bisbat de Catània – Doncs el rei havia fet tractes amb el bisbe de Catània per que aquest cedís el seu lloc, a canvi d’una pensió anual de les rendes de Montserrat - i així feia fóra de Montserrat a Vicens de Ribes i acontentava a Benet XIII.
Per altra banda des de Roma, el Papa Bonifaci IX concedia al prior de Montserrat autorització per fer ordenar “in sacris” per qualsevol bisbe, no solament els monjos de la casa sinó també els de Ripoll. Una altra recompensa que des de Roma hom atorgà al prior Vicens de Ribes fou la seva promoció al cardenalat. En el seu temps el Papa Gregori XII el nomenà Cardenal del títol de Santa Anastàsia.- És només una petita mostra de les lluites entre priors, abats, reis i papes per aconseguir poder, sobretot econòmic.
El dia 15 novembre 1408 s'obria el Concili de Perpinyà que arrossegaria l'exili a Benet XIII. En el seu exili cap a Peníscola 10 març 1409, visita Montserrat d'acord amb el rei Marti I - Erigint el priorat en abadia independent - i nomenant el primer abat de Montserrat a Marc de Villalba, qui a més seria el tretzè President de la Generalitat de Catalunya.
VISTA GENERAL DE MONTSERRAT SEGONS GRAVAT DE ALEXANDRE LABORDE –ANY 1800
ANY 1419 - El Papa Benet XIII va donar al Santuari de Montserrat la facultat de absoldre dels seus pecats, a tot aquell que el visites, absoldre'ls de tota classe de casos i fets, per molt reservats que fossin, excepte: els incendiaris, els sacrílegs i els violadors de monges.
Es fa necessari d’explicar els trets diferencials de la comunitat benedictina de Montserrat. En un monestir on no hi van visitants, els monjos poden estar les vint-i-quatre hores del dia en oració o en contacte amb Déu. En canvi en un monestir- santuari, com el nostre, són molts els pelegrins, fidels, visitants, pobres i malalts que hi arriben, i els monjos que segons la regla de Sant Benet, que mana: “hom rebi a tothom a tots els hostes com si fos Crist mateix” han d’atendre’ls i estar amb ells, i això comporta que han de repartir les hores del dia, entre l’oració i el treball que els ve donat pels visitants. Això, pot portar a pensar que els monjos benedictins de fora de Montserrat, els que estan en monestirs (com els del Real de Valladolid) que són únicament monestirs, poden ésser millors que els de casa.
ANY 1443 – D’aquí ve que, Alfons “el Magnànim”, havent fet un viatge a Montecassino (l’abadia mare dels benedictins) es veu que va quedar admirat del grau de santedat i concentració en l’oració d’aquells monjos. Va manar que en vinguessin uns quants per reformar els monjos de Montserrat. Alfons “el Magnànim” estava convençut que eren millors que els de casa nostra. Els anomenaren “reformistes”. Però anys després tothom s’adona que no era el sistema més adequat, doncs, a més dedicació a l’oració menys dedicació a pelegrins, pobres i malalts. (Es va tornar al sistema tradicional de casa nostra)
ANY 1455 – L’abat Antoni Pere Ferrer aconseguir que el Papa Calixt III firmes una butlla per la qual es manava als monjos reformistes de retornar als seus convents. Quan Catalunya s’estenia pel Mediterrani, quan Alfons “el Magnànim” conquerí el regne de Nàpols, quan es lluitava en croada contra els sarraïns, el Papa Calixte III (Alfons de Borja – era català) se sap avui, que va escollir a l’abat de Montserrat Antoni Pere Ferrer per comandar la galera pontifícia destinada a lluitar contra l’Islam, els enemics de la fe catòlica.
Pintures realitzades per l'artista Joan Llimona, que formaven part d’un baldaquí modernista construït per l’arquitecte Joan Rubió per a l’altar major del monestir de Santa Maria de Ripoll.
ANY 1428 – Feia molts anys que Montserrat lluitava per obtenir la independència de Ripoll. A favor i en contra havien intervingut els reis de la corona de Castella, de la corona d’Aragó, els Papes, Bonifaci VIII, Clement VII, Joan XXII, els abats de Ripoll. . . Aquestes intervencions que es repetien a cada nova elecció, portaven molts mals de cap a la vida del monestir, al mateix temps que un cert malestar entre les dues abadies. Primer el Papa Martí V autoritzava la independència i ara finalment el Papa Eugeni IV l’any 1431 eximia al monestir de Montserrat de tota subordinació a Ripoll i el subjectava directament a la Santa Seu.
-La reconciliació va arribar d’una manera trista, doncs el monestir de Ripoll havia quedat molt deteriorat degut a un gran terratrèmol. La reparació era molt costosa – no hi havia diners – era un moment difícil per a Ripoll. I amb un acte que honorà a Montserrat i al seu abat Marc de Villalva es varen donar a Ripoll (només per reverència a Jesucrist i a la seva mare la Verge Maria) 2580 florins d’or, per la seva reparació. Aquest gest de la filla independitzada, va impressionar a la mare, que tant havia lluitat per mantenir-la sota la seva tutela.
L’historiador ripollès Eduard Junyent, l’any 1933 va publicar un treball en el que es demostrava que en realitat l’abat Marc de Villalva només hi va posar 500 florins – els altres 2080 havien estat trobats en un amagatall d’un edifici del monestir de Ripoll (es volia impedir que se’n assabentés l’abat de Ripoll, per por de la seva cobdícia) i per això es va simular que el donatiu provenia de Montserrat.
El jardí del monestir s'estén per sobra el camí d'arribada. - SEGLE XIV Construcció del pont de Monistrol
ANY 1458 – L’abat Antoni Pere Ferrer, home de molt temperament, es va posicionar políticament a la defensa de Catalunya contra la pressió dels reis de Castella. Antoni Pere Ferrer era al mateix temps que abat de Montserrat, Diputat General de Catalunya, (avui President de la Generalitat de Catalunya). En la guerra civil contra Joan II (la vàrem perdre), aleshores per càstig, Joan II va fer enderrocar el castell de Montserrat. Altres diuen que s’hi havien instal·lat uns lladres que feren la vida impossible als monjos, i quan els pogueren treure es va enderrocar el castell i per aquest fet a l’ermita se l’anomenà de Sant Dimas. Joan II va enviar ambaixadors a Roma per demanar al Papa que, després de la mort de l’abat, els benedictins fossin expulsats i el monestir fos transferit a l’Orde de Sant Jeroni.
ANY 1460 – Visita Montserrat el Príncep de Viana, (fill de Joan II i de Blanca de Navarra). Demanava ajut a la Verge Moreneta per aconseguir el tron de la corona d’Aragó. Catalunya i Montserrat es posaren al seu favor, fou jurat successor de la corona i nomenat lloctinent reial dels catalans. Però va morir el novembre de 1461. El succeïa el seu germanastre Ferran, un nen de 11 anys (Ferran el catòlic).--- ANY 1465 – Pere el Conestable de Portugal (havia estat elegit rei dels catalans) va salvar la vida de manera miraculosa en la batalla de Calaf que es lliurava contra l'exèrcit del rei de Castella Joan II. Per aquest fet miraculós va ofrenar a la Mare de Déu la “Creu dels comtes de Foix” que ell mateix havia confiscat al comte de Foix, i també va manar que gravessin en la peanya la seva divisa. . . -paine pour joie – (Els patiments terrenals serviran per obtenir la joia eterna, al costat de Déu.) -- Al ser un joiell molt valuós s'han explicat moltes històries diferents ... que si se l'enduia l'abat Pere Ferrer en el sufragi en el que va morir... que si el monestir hi havia fet un gran negoci... si bé sembla ser cert que la creu fou fosa com moltes d'altres d'esglesies i monestirs, per compensar les despeses que comportava la guerra civil i que la imatge del CRIST (que amidava un pam de llarg) va quedar en el monestir de Montserrat.
ANY 1481. És possible, segons algun historiador, que Leonardo de Vinci visités Montserrat. ANY 1472-1483 - El Papa anomenà Abat de Montserrat al Cardenal Guiuliano della Rovere. Aquest abat era comanditari, no era benedictí, no va estar mai a Montserrat, sols és preocupar de cobrar les rendes. A favor seu es pot dir que va saber posar a un gran vicari que el representés, (en Llorenç Maruny en aquell temps abat de Santa Cecilia) i aquest senyor va ser el que va signar contracte amb els artistes Pere Basset i Jaume Alfons perquè construïssin el claustre gòtic del que encara en queda gairebé la meitat. La feina pel vicari Llorenç Maruny i la fama per della Rovere.- Guiuliano della Rovere fou elegit Papa l’any 1503, va tenir poc interès pels assumptes espirituals, va acumular una gran fortuna, i es convertí en un dels mecenes més destacats de la història. Va construir l’església de Sant Pere del Vaticà i va protegir a artistes com Rafel - com Bramante - i com Miquel Àngel (va fer pintar la Capella Sixtina). – Degut a la seva actuació va provocar les protestes de Martí Luter i d’altres (que foren l’origen de la Reforma).
ANY 1486 – Primera visita dels Reis Catòlics. Tornaren a l’any 1492 amb agraïment per la victòria de la conquesta de Granada i a l’any 1493 ofrenaren dues llànties de plata i 2300 lliures catalanes. Tot i aquests problemes i molts d’altres, comença l’època més gloriosa de Montserrat. Cada any que passa, creix el seu poder i la seva influència en tots els terrenys, tan de l’església com del polític, igualment que en l’econòmic.
EL TRESOR
Si en els segles XIV i XV el tresor era immens, després del descobriment d’Amèrica, quan l’or entrava en grans quantitats, es va fer tan gran que seria molt difícil inventariar-lo. Cap príncep, cap rei, ni persona important va visitar el monestir sense fer una ofrena a la Moreneta.
Per no fer un llistat inacabable es pot dir que hi havia (per donar una idea) reliquiaris, urnes i arquetes d’or i argent, anells, rosaris, pectorals, arracades, creus, braçalets, rellotges, cadenes, custòdies, capelletes.. . però a milers de joies, comptant-se en milers també els diamants, perles, robis, maragdes, topazis, safirs etc. etc. -- Per intentar comprendre el tresor sols cal anomenar una petita part:
Moltes estàtues de mig cos i de cos sencer totes de plata i adornades amb pedreria, una d’elles representava a Sant Sebastià lligat a un roure, tot ell de plata amb les fulles esmaltades de verd i els aglans d’or. -- Un viril d’or i plata amb 332 diamants.-- Sis estrelles que juntes tenien 1242 diamants
Dues roses, una amb 110 diamants i l’altre amb 75.- Una papallona d’or amb 40 maragdes i un gran topazi. -- Una papallona de plata amb 31 maragdes, dos robis i molts brillants.
La corona rica: Treballada durant vint anys pels monjos, pesava una arrova i mitja d’or i pedreria (15’562 quilos aprox) L’adornaven 1800 perles, 112 diamants, 38 maragdes, 21 safirs i 5 robis
La corona verda: Ofrena dels devots d’Amèrica. (pesava 14’4 quilos aprox) Era tota d’or i adornada amb 2500 maragdes (dues d’elles de forma d’ametlla i una, com un ou de colom). Acabava amb una creu tota plena de finíssimes i seleccionades maragdes que li donaven un aspecte indescriptible. Felip IV va qualificar-la d’incomparable. –
Aquestes dues corones de la Mare, feien joc amb dues corones més petites del nen Jesús, totes d’or esmaltat, una d’elles amb 231 maragdes i 19 diamants i l’altre amb 130 perles, 16 robis i 2 maragdes.
La custòdia que es feia servir per la processó del Corpus tenia el peu de plata daurada, era d’or amb 1116 diamants, més de 1000 perles, 107 òpals, 3 safirs i moltes turqueses. -- Unes setrilleres, ofrena de l’emperador Ferran III d’Àustria.
El tron de la Verge era de plata i pesava 14 arroves. Era ofrena dels Ducs de Solsona.
La Verge tenia 52 vestits preciosos. -- Les famoses 74 llànties votives, totes de plata.
Les tres habitacions que formaven el Cambril (la porta era de plata massissa) mereixien el nom de Museus per la qualitat i quantitat de les obres d’art que tenien. Sembla ser que entrant en aquestes cambres, els experts en art, se’ls esborrava tot el que havien vist i admirat abans (inclòs les joies). Com a curiositat, en aquest inventari hi apareix un cofre ferrat, dins lo qual havia lo següent: Primo tres testas de las santas de Les onse mil Vèrgens e la petita de santa Pelaye ab sa diadema. Eren les testes de les santes Agonilla, Digna, Benigna i Pelaye segons la narració apòcrifa de la Llegenda àuria de Jaume de Varezze. L’existència d’aquest tresor no es pot posar en dubte, és veritat, estava inventariat.
DETALL DE LA LLÀNTIA QUE, FORMANT CONJUNT AMB LES VUIT QUE REPRESENTEN LES DIÒCESIS CATALANES, REPRESENTA L’ABADIA DE MONTSERRAT. TOTES ELLES ENVOLTEN EL SOLI DE LA MORENETA.
Llegenda àuria de les “Onze mil verges” de Jaume de Varezze
Posar en circulació una llegenda és molt fàcil ja que la credulitat humana és infinita – Ara bé, esborrar-la, treure-la del imaginari popular ja és més difícil. Les llegendes solen tenir un fort component històric i es la manera que té el poble de interpretar la història d’un temps, en que la informació era gairebé nul·la i poc precisa. Solen tenir un nucli històric conegut, al voltant del qual si afegeixen mites, déus i episodis adients a cada contrada o país i tot plegat, es barreja de tal manera que es molt difícil d’esbrinar quin grau té de veritat i quin en té de llegenda.
Diu la llegenda que pels anys 300, Úrsula, filla d’un rei de la Gran Bretanya, fou demanada en matrimoni pel fill d’un rei pagà. Úrsula que volia conservar-se verge, va demanar una espera de tres anys. Per fer-li companyia se li ajuntaren deu noies de les anomenades de “buena cuna” i cada una d’aquestes noies venia acompanyada de mil verges més. – Aquest nombrós grup de verges s’embarcaren en onze vaixells que navegaren durant tres anys. Acabat el temps d’espera, el fill del rei pagà va reclamar el compliment del tracte. Quan els vaixells es dirigien cap a la Gran Bretanya, es va girar un gran ventada que els va portar molt lluny, fins a portar-les a la ciutat de Colònia. – Aquesta ciutat fou conquerida pels bàrbars del rei Atila - i davant la negativa de les verges a les pretensions sexuals dels bàrbars – aquests les van assassinar a totes.
Una versió de la llegenda parla d’un tal Clematius, un ciutadà molt ric, que va edificar una basílica per honorar a les Onze mil verges. Aproximadament per l’any 1150, en un fossar al costat del cementiri de la ciutat de Colònia, es van trobar milers d’ossos, que foren declarats relíquies de les Onze mil verges. Aquests ossos, convertits en relíquies es van escampar per tot Europa. Altra versió dóna els noms de les companyes de martiri de santa Úrsula: Agonilla, Digna, Benigna i el de la més petita Pelaye. – Alguns historiadors diuen que la més petita es deia Undecimilla i que degut a traduccions errònies, pot explicar el perquè la llegenda parla de mil verges.
El seu culte va arribar a Barcelona, on a l’any 1268 s’aixecà una capella en honor seu.--- El prior Jaume de Vivers feu construir a Montserrat una capella dedicada a les Onze mil verges. – En el inventari del tresor de Montserrat de l’any 1485 s’hi troba – Un cofre ferrat dins lo qual havia lo següent: Primo tres testes grans de santes de les Onze mil verges e la una petita de santa Pelaye ab sa diadema.
El creixement del tresor fou molt important, doncs es donava el cas que quan la gent veia tal tresor – més devoció, més ofrenes, - per tant s’engrandia el tresor i després del descobriment d’Amèrica, quan l’or entra a dojo a Castella, els seus reis, nobles i benestants, amb les seves visites a Montserrat, engrandeixen amb les seves ofrenes, encara més aquell immens tresor.
-----------------------------------------------------------------------------
Dintre de la grandesa continuava havent-hi problemes, sobretot amb els monjos. – El rei Ferran el Catòlic va decidir de tirar endavant la reforma. Ell creia (i potser alguns monjos li varen demanar) que Montserrat necessitava una reforma interior que donés més ordre, més espiritualitat, oració, estudi, austeritat i menys poder feudal i polític. – S’ha de saber que des que Montserrat va passar a ésser abadia independent l’any 1409 fins l’any 1493, els abats Marc de Vilalba – Antoni d’Avinyó – Antoni Pere Ferrer – i Joan de Peralta eren, senyors feudals, i al mateix temps que abats de Montserrat, presidents de la Generalitat de Catalunya i que en aquests anys va haver-hi les revoltes dels remences contra els senyors feudals (que dominaven la Generalitat) i l’enfrontament d’aquesta amb el rei Joan II que va portar a 10 anys de guerra civil. La versió oficial del rei Ferran era que Montserrat tenia pocs monjos (només 10) i el dia 19 de març de 1493 va manar que la Congregació de Valladolid vingués a Montserrat amb 14 monjos més, i així el monestir tindria el nombre de 24 monjos que es mereixia. La versió del poble era que al mateix temps d’introduir la reforma podia anul·lar la importància que tenia Montserrat sobre Catalunya i el pes polític de Catalunya, sobre la resta d’Espanya, al mateix temps que tots els escrits i documents es ferien en castellà.
Es va castellanitzar Montserrat. De manera que des dels reis catòlics endavant, la majoria dels abats que manaren a Montserrat foren castellans. Aquest és el començament de més de 300 anys de greus problemes entre els monjos. El 60 % eren castellans i el 40 % catalans. En algun abadiat castellà i depenent del caràcter de l'abat, els monjos catalans havien fugit a Barcelona al Monestir de Sant Pau del Camp. Amb altres abats s'havia tornat a la normalitat.
L’arribada cada dia més nombrosa de pelegrins, fidels, visitants, pobres i malalts, començà a portar seriosos problemes a la comunitat. L’allotjament i la manutenció de tanta gent es va fer un problema de difícil solució. Per una banda quedava clar que s’havia de posar mesura, no escatimar, però, no malacostumar els visitants, que confiant que tant l’allotjament com la manutenció eren gratuïts, no es preocupessin de res. S’ha de saber que si es posaven malalts, si eren pobres o si eren casats i tenien fills, se’ls mantenia a tots fins que el malalt estava curat. Per evitar abusos es va posar un límit de tres dies d’estada al monestir, suficients perquè els pelegrins satisfacin la seva devoció.
Durant molts anys el problema de l’allotjament es va resoldre amb l’ajut de la devoció dels pelegrins que minimitzaven els inconvenients i les incomoditats, ja que eren pocs els que podien dormir en cel·les, la majoria dormien arrecerats i amb un sac de palla i una manta que repartia el monjo de la palla cada dia a la vesprada.
Segurament, que degut a la dificultat de no poder dormir, per falta de lloc adient, i sobretot a l’hivern, amb el fred, es comencés la tradició de la Vetlla de la Verge. És vetllava tota la nit, però a la basílica no s’hi passava fred ni plovia.
Se sap que a Montserrat, entre monjos, ermitans, donats, escolans, seminaristes. . . eren més de cent persones. Les persones que s’encarregaven del manteniment del monestir-santuari, dels serveis i dels allotjaments, sumaven cent persones més. Afegint, pelegrins, fidels i visitants, sumaven una mitjana de persones que s’hi aplegaven cada dia que superaven les 1200, en dies normals, no en parlem dels dies festius o especials per a Montserrat en els que el nombre de persones es multiplicava. Entre els servidors n’hi havia de tots els oficis: els que treballaven la cera per fabricar els ciris, barbers, almoiners, el monjo de la palla, mestre d’obres, encarregat de les llànties, servidors d’ermitans, farmacèutic, metge, carnisser, sastre, traginer. . . s’ha de saber que perquè Montserrat funcionés s’havia de pujar tot des de Monistrol i de Collbató, que no hi havia carreteres, que s’havia de pujar tot en mules i que per l’assortiment de Montserrat es disposava de més de 200 mules. Les rendes de Montserrat (el que es diu en diners) eren molt minses i per poder donar la generosa acollida que gaudien tots els pelegrins, s’havia de compensar l’exagerat cost amb la recollida d’almoines (tant en diners com en fruits de la collita de les terres) que feien més d’una centena de cobradors, l’ofici dels quals era el de demanar caritat per totes les comarques de Catalunya i de la resta d’Espanya inclòs els països estrangers, - demanar caritat a favor de Montserrat.
La porta d'entrada al monestir L'ermita de Sant Miquel La Plaça de Santa Maria
ANY 1495 - El fet que els pelegrins divulguessin els miracles obrats per la Verge Moreneta, arreu de tot el món, va fer que la devoció a la Verge de Montserrat s’estengués cap a territoris europeus de tal manera, que passaren de 150 les esglésies que li foren dedicades. I quan Amèrica fou descoberta i conquerida la fama de Montserrat es dilatà amplament, El monjo Bernat Boil, ermità de Montserrat, va acompanyar a Cristòfol Colom en el segon viatge cap aquelles terres. Va celebrar la primera Missa en terres d’Amèrica el dia 6 de gener de l’any 1494 en el poblat de Isabella de l’illa de Santo Domingo. – Va ésser el començament de l’expansió de l’església i del culte a Montserrat en aquells països. A una de les illes se li va posar el nom de Montserrat.
ANY 1493 – L’abat Garcia Cisneros, cosí del Cardenal Cisneros, va ser el primer abat castellà, si bé va conservar totes les característiques de sempre... l’escolania, els donats, els ermitans. . . la seva actuació va ser molt important, doncs va donar una gran empenta cultural i espiritual al monestir. Va publicar el Exercitatorio de la Vida Espiritual i amb els seus llibres i les seves ensenyances començà una nova manera de viure el cristianisme a Montserrat. En aquells dies Garcia Cisneros va jurar, amb votació conjunta amb tots els monjos de Montserrat, que no admetrien a cap monjo que fos de sang impura... sarraí.. jueu..
ANY 1505 – la quantitat de cera i oli que es va fer servir en aquell temps a l’església del monestir és incalculable. La devoció per il·luminar la capella de la Verge fou tant gran, que l’excés de fum arribà a dificultar la respiració.
Any 1504 – El Papa Juli II concedeix la unió perpètua de Santa Cecilia a Montserrat, però aquesta no es va fer efectiva fins a la mort de l’abat (any1537).
ANY 1512 – És elegit abat, Pedro de Burgos. L’any 1532 va escriure, a requeriment del Duc de Luna, (com a representant del govern d’Espanya) la primera història de Montserrat (se’n coneixen més de vint edicions). Però en realitat, el que demanaven era un inventari del tresor que tenia Montserrat. – En aquesta història uneix la troballa de la Verge amb la llegenda de Fra Garí.
En aquell temps també vivien a Montserrat els anomenats DONATS, persones que s'oferien a per vida al servei de la Verge i d'altres anomenats OBLATS que feien donació de la seva hisenda i de tots els seus béns, al monestir, a canvi d’ésser alimentats i vestits per la comunitat durant tota la seva vida. Encara que minoria, alguns d’aquests oblats havien portat seriosos problemes, amb tota classe d'escàndols, tant públics, sexuals, com de mofa i escarni vers els monjos. Expulsar-los no era fàcil, doncs reclamaven vells privilegis concedits o bé, que els tornessin l’aportació que havien fet dels seus béns. Feren molt mal a la imatge de serietat que sempre havia donat Montserrat. En canvi, molts d’altres donaren glòria al monestir: com Miquel de Pedroche que entrà de donat i va ésser elegit abat, o bé, Antoni Castell que en l’any 1571 va entrar com a germà llec i més tard va escriure un tractat sobre farmacologia. Va ensenyar com a farmacèutic, va morir als 104 anys.
Sant Ignasi de Loyola fundador de la Companyia de Jesús (els jesuïtes), va fer estada a Montserrat poc després d’haver-se convertit (abandonant l’ofici de les armes). La nit del 24 al 25 de març de 1522 va consagrar la seva espasa a la Verge Moreneta. Es va instal·lar a Manresa, on va escriure els Exercissis Espirituals. La gran polèmica va sorgir quan uns deien que els Exercissis Espirituals escrits per Sant Ignasi eren molt semblants als escrits per l’abat Garcia Cisneros (l’Exercitatorio de la Vida Espiritual) - que si estaven influenciats, que si eren copiats – Ni ell ni el monestir, varen dir mai res de res. La polèmica la feren tots els altres sobre tot els partidaris dels jesuïtes i dels benedictins. ANY 1537 – Al final Santa Cecília passa a domini del monestir de Montserrat. D’aquella picabaralla entre l’abat Oliba i l’abat Cesari del començament d'aquesta història, havia guanyat Montserrat i definitivament, l'últim abat comendatari de Santa Cecília, en Joan de Cordelles, va fer-ne la cessió oficial, tot i això havien passat 600 anys.
ANY 1539 – Es va instal·lar un magnífic orgue. Tenia 1113 tubs, va estar a l’església fins que es va cremar l’any 1811. Tot ell era una obra d’art.
ANY 1585 – La situació en el monestir era molt dolenta, per l’odi entre monjos castellans i monjos catalans. Es va fer saber al Papa que el gravíssim malestar del monestir es devia als monjos castellans, que negaven l’hàbit als catalans i administraven els béns del santuari a grat i benefici propi. S’arribà a expulsar als monjos de Valladolid mitjançant una partida de bandolers que varen ésser reclutats als Pirineus. A Benito Tocco (visitador enviat pel Papa) li va semblar fàcil la solució, si els monjos de la terra eren capaços de dirigir el monestir, que ho fessin ells mateixos. Felip II va amenaçar de demanar l'excomunió de Benito Tocco, si aquest deslligava el monestir de Montserrat de l’autoritat de Valladolid. De sobta Benito Tocco va morir a causa del tifus – també moriren 15 monjos del mateix mal. Va córrer el rumor entre els catalans que a Tocco l’havien enverinat
Finalment a l’any 1586 s’arribà a un acord: tot i conservant la majoria de monjos castellans, els abats serien alternatius – un català i després un castellà -.
Any 1609 - Es va instal.lar una gran i espectacular reixa que tancava el presbiteri a l'acces públic. Era admirada per tots els pelegrins i visitantas. Va ésser finançada pel Felip III.
ANY 1631 - El dia 31 de desembre d'aquest any la marquesa de Tamarit va obsequià al monestir amb un reliquiari de Santes Espines, que estava ornat amb 332 diamants.
Un dels grans personatges de la mística benedictina dels segles XVII-XVIII fou el venerable fra Josep de Sant Benet. Nascut a Signi-Abbaye l’any 1654, es va fer soldat, va visitar Montserrat i es diu que va decidir de quedar-se en veure la devoció d’un monjo orant davant la Moreneta. Es va canviar el nom, es deia Tomàs Ontoine i es va posar el de Josep de Sant Benet. Mai havia estudiat i gairebé no sabia llegir ni escriure. Anys després, aquell home sense estudis va arribar a escriure en llatí, tractats sobre la Bíblia, que els monjos qualificaren de ciència meravellosa. També es dedicà a l'ofici que coneixia – de picapedrer –per això es creu que va ser ell, qui obrà les estàtues gegantines que hi ha, encara avui, damunt de l’antic safareig.
Aquest gran safareig -cisterna construït l’any 1700 recollia i emmagatzemava aigua de la muntanya i sobretot l’aigua de la mentidera dels Degotalls a 375 metres de distància. Va ajudar molt a pal·liar el problema endèmic de l’aigua que patia Montserrat
L’edifici de les “cel·les del venerable” (que s’havia salvat de la destrucció) en aquell temps, feia d’hospital pels pelegrins. Més tard l’any 1854 fou destinat a hostatgeria. Anys desprès fou la casa del metge coneguda com Cel·les de Santa Escolàstica.
L’any 1677 Fra Josep de Sant Benet va vestir l’hàbit de germà llec, es va cuitar de mantenir vives les llànties durant la nit, d’aquí li ve el nom de venerable de les llànties. La seva santedat ha quedat a la memòria de tothom. – Quan va morir, a l’any 1723, desprès d’una llarga i penosa malaltia, la seva cel·la fou transformada en capella, doncs s’explica que estan en el llit de mort l’Hòstia Santa va sortir del copó i sense intervenció humana va anar volant fins a ésser rebuda per a fra Josep de Sant Benet.
Algun historiador havia dit que, en aquesta capella el dia 1 d’agost de 1812, l’endemà de la destrucció de Montserrat per les tropes franceses, uns monjos, després d’apagar el foc que la consumia, posaren l’altar per poder venerar-hi la imatge de la Verge. ???? ---------------------------
L’emperador Carles I d’Espanya i V d’Alemanya va ésser un dels reis de la corona de Castella més devots de Montserrat. Havia pujat moltes vegades, se li deia una missa cada dia. Quan tenia 19 anys, estant orant davant de la Verge, li va ser oferta la corona d’emperador del Sacre Imperi Romànic Germànic i també aquí a Montserrat se li va comunicar el descobriment de Mèxic, per Hernán Cortés. Portava sempre una candela amb la imatge de la Verge i l’escut de Montserrat i quan va morir en el monestir de Yuste l’any 1558 tenia en una mà la candela i en l’altra, una creu.
El seu fill Felip II va recollir aquella candela, la va guardar, i en morir la tenia també a la mà, tant fortament agafada que va costar molt de treure-li. L’any 1593, Felip II va manar que el monestir de Sant Benet de Bages passes a dependre de Santa Maria de Montserrat. Va pujar a Montserrat acompanyat del Duc d’Alba i no es pot dir que tingués la mateixa devoció en vers Montserrat que la que havia tingut el seu pare, si bé s’ha d’entendre molt normal el seu comportament, doncs es va dedicar més al monestir de l’Escorial, la seva gran obra. Tant ell com el seu pare ,van tenir molts problemes degut a la Reforma de l’Església, a l’aparició de Luter, Calvino, l’Església Protestant, la Inquisició, les naixents nacionalitats europees, els pirates turcs .....
--------------------------------------------------------
En aquell temps les esglésies i sobretot Montserrat, era el lloc del país on es podis veure rivalitzar la noblesa, les corporacions, les famílies amb molt poder adquisitiu, presentant la llàntia més espectacular, el quadre més perfecte, el ciri més gros ....- anys 1400 a 1600 - Com a mostra i curiositat, el gran reixat que separava el presbiteri de la resta de la nau. Formava part de la decoració d'aquest presbiteri que es va construir en temps de l'abat P. Joan de Valenzuela, gràcies a una ajuda de 5,000 lliures pagades pel rei Felip III. - La magnitut de la reixa era de tres cossos i amidava 15' 60 metres d'alçada per 15' 60 d'amplada. - En el primer pis i recordant l'ajuda del monarca estaven les paraules PHILIPUS TERTIUS REX HISPANE - VIRGINE MARIE DICAVIT - ANNO MDCIX - En el segon pis les figures que representen les Virtuts Teologals: FE ESPERANÇA I CARITAT. També a dalt de tot l'escut de les armes reials amb relleu. A l'alçada del segon pis una barana de ferro que servia pel manteniment de les llànties que hi penjaven a banda i banda. Aquesta reixa fou motiu d'admiració pels visitants de Montserrat. L'artista d'aquesta reixa fou Joan Baptista Celma, gran mestre reixaire castellà i és considerada la reixa més gran i més important que s'havia construït mai. Durant la destrucció de l’església per part de l’exèrcit francès l’octubre de 1811, degut a que la reixa estava en el nucli principal del foc .. va quedar de mitx en amunt, la major part fora i desplomada, i molts ferros declinaven per una part i per l’altra – de fet tota ella va desaparèixer. Joan Baptista Celma en els darrers anys de la seva vida fou frare llec a Montserrat.
L’arquitecte Antoni Cellés l’any 1830 va posar una nova reixa per substituir-la i el 1892 la reixa es va traslladar a l’entrada de la basílica on encara hi és en el dia d’avui.
ANY 1592 - Consagració de l’església que va construir el donat Bartomeu Garriga. Aquesta església era la més important d’aquell temps a Catalunya. Bartomeu Garriga va exercir dos abadiats 1559 – 1562 i més tard 1568 – 1570. – Havia arribat a Montserrat com a Donat.
ROMERIES – La fama dels miracles obrats per la Moreneta, la curiositat de poder veure algun miracle, el desig d’obtenir una gràcia especial, o també les ganes d’agrair algun favor que havien obtingut, tant fos personal com comunitari, varen fer que és celebressin les peregrinacions o romeries de grups amb representació de pobles o entitats. El camí de sempre, d’anada a Montserrat era el de Collbató. Quan eren arribats a l’ermita de Sant Miquel, des d’on es veia el santuari, les romeries es preparaven per entrar en processó. Assabentats els monjos de l’arribada de la romeria, feien repicar les campanes en senyal de benvinguda. S’organitzava la processó, posant-se davant els portants de la creu i dels estendards i banderes representatives. Després el clero parroquial i les autoritats de la vila i darrera els pelegrins (molts anaven descalços) i tots portaven ciris encesos. El camí es feia cantant la Salve i Goigs a la Moreneta. Els monjos sortien a rebre’ls a la plaça del monestir. Els pelegrins visitaven a la Moreneta, assistien als oficis i passejaven pels llocs més adients a cadascun. A la tarda es cantava un Te Deum i començava la tornada. L’últim acte, molt emotiu, era quan s’arribava a l’ermita de Sant Miquel, aleshores tothom es parava i girant la vista enrera, es deia adéu-siau a Montserrat.
En un llibre de la Cúria de Montserrat dels anys 1573-1588 que es guarda a l’Arxiu Històric de Sabadell s’explica que el pelegrinatge a Montserrat en aquells temps no era precisament el que en podríem dir idíl·lic, tranquil... doncs a més de les inclemències del temps, s’exposaven a ésser espoliats i maltractats per bandolers i lladres. Per altra banda pelegrinaven a Montserrat milers de persones, entre elles molts criats i traginers, que no hi anaven pas per devoció, també molts malfactors, immorals i blasfems. Allà mateix a Montserrat eren detinguts i castigats amb penes d’assots i fins i tot condemnats a galeres. Tot això havien de presenciar i sofrir el romeus que pujaven a Montserrat per devoció i amb esperit de penitència.
HISTÒRIA LLEGENDA DEL DONAT BARTOMEU GARRIGA
ENGANXAR-SE ELS DITS
Aprofitant la història de Montserrat es pot explicar aquella dita que fem servir quan davant d’una gran obra o quelcom molt important, fet amb molta il·lusió (en el cas de no acabar bé) que no funciona, es trenca, fa fallida.. ens porta a dir VA ENGANXAR - SE ELS DITS
Comença la història el maig de 1511 quan un pagès, per complir una prometença, pujava a Montserrat per fer ofrena a la Verge. – Amb la seva mula, tal com solia pujar la majoria de gent, en aquell temps, s’ha de pensar que (per l’assortiment del monestir, Montserrat disposava de 20 mules) Doncs amb la seva mula portava en un sarró un xai i en l’altre sarró un nen de set anys, fill seu, per oferir-lo al servei de la Moreneta. Era un Donat, un cas normal en aquell temps.
El pare abat el va acollir i el va passar a l’escolania (Diu la història i també la llegenda) que als pocs dies d’estar-hi, després del cant de la Salve, el nen va dir als altres escolans, que havia estat parlant amb la Verge i li havia dit que quan ell ja fos gran li construiria una església molt bonica, molt gran, com ella mereixia, perquè si trobés més a gust.
S’ha de pensar que era en temps de Laus Perennis, és a dir, l’ofrena a la Verge durant les vint-i-quatre hores del dia, tots els dies de l’any.
Que s’arribà a tenir 74 llànties penjades a una biga davant de l’altar a més d’un nombre inimaginable de ciris, cremant dia i nit, i tot això dintre de la petita església romànica, que a demés tenia molt mala ventilació, tot plegat havia arribat a fer difícil la respiració.
No és d'estranyar, doncs, que el nen, que es veu que era molt espavilat, pensés en construir una església gran per tal de no patir-hi. Un cop acabats els estudis amb l’escolania, va entrar al seminari del monestir per fer-se monjo. Pocs anys després de ser monjo, va ésser elegit abat de Montserrat. Des del primer dia es va posar a treballar per construir una gran església (en el mateix lloc on està l'actual,) doncs si bé els francesos la van destruir a l’any 1811 després s’ha tornat a reconstruir igual a la primitiva de Bartomeu Garriga.
L’anècdota per dir-ho d’alguna manera, diu que, com que era un home molt actiu – durant la cerimònia de posar la primera pedra – quan volia ajudar a anivellar-la, perquè baixés recta, quan va baixar de cop, “va enganxar-s’hi els dits”. No va ser gran cosa, simplement, un petit accident.
Per fer la nova església va remoure mig món: des del Papa, perquè autoritzés la construcció i la recapta per tots els països cristians, passant pel rei Felip II perquè donés permís per poder recaptar per tot Espanya, fins i tot els fidels i pelegrins que en pujar a Montserrat ho feien carregats amb un sac, fos de ciment o de sorra. - Al cap de pocs anys l’església estava acabada; i és ara, quan es produeix allò que es deia al començament d'aquesta història – una gran obra, feta amb molta il·lusió, però alguna cosa falla, no funciona. . S’ha de saber que trenta anys després d’estar acabada, a l’església nova no hi entrava ningú.
El poble, amb la seva fina ironia, va associar el fet de que l’església nova no funcionava, amb el fet de que l’abat s’enganxés els dits en la cerimònia de la primera pedra. El poble deia “no podia anar bé de cap manera, si només de començar ja si va enganxar els dits” – Que havia passat? – Doncs que la llegenda i la tradició havien estat explicant sempre, que quan trobaren la imatge de la Verge Moreneta, en una cova de la mateixa muntanya i quan el bisbe de Manresa la volia portar en processó cap a la seva Seu, quan passaven per aquest paratge la imatge es va tornar molt pesada i no la varen poder moure gens ni mica. Si la verge havia triat aquell lloc, perquè se li construís un santuari com ara la canviarien de lloc. . –i si la imatge no es volia moure? –
Ni els fidels, ni els pelegrins, ni gran part dels monjos volien que es produís cap canvi. Per això el poble continuava omplint de gom a gom la petita església romànica i ningú entrava a la nova. - - Tot i que avui pot semblar inversemblant aquesta controvèrsia, s’ha de saber, que a l’any 1586 s’arribà a prohibir (sota grans càstigs) el parlar del tema.
A l’any 1592 es va celebrar la consagració de l’església nova. Es feren grans festes amb un luxe i riquesa mai vistos, amb l’assistència de tots els bisbes i arquebisbes de Catalunya. En l’altar s’hi col·locà una rèplica de la Moreneta – L'autèntica continuava en l’església antiga, és a dir, que tot continuava igual.
En el claustre la botiga - a la plaça una font - la façana de l'esglèsia antiga. El portal de l'esglèsia antiga
Per aquell temps el rei Felip III va contribuir a l’embelliment de l’església amb un retaule major tan immens que arribà a Montserrat transportat per seixanta-cinc carros. Era l’obra de l’arquitecte reial Francisco de Mora i de l’escultor de Valladolid, el mestre Esteban Jordan. El seu preu era de 10.000 ducats. Aquest retaule comprenia una quantitat tan gran de figures de cos sencer que era impossible que la realitzés l’artista personalment; li calgué llogar molts ajudants per poder acabar-lo quan més aviat millor. Una vegada muntat procediren a daurar i policroma el conjunt. Alguns monjos no volien el trasllat, i en quan el pelegrins i el fidels, espantats per l’epidèmia de pesta, creien que no era aconsellable la reunió de molta gent, per por del contagi-
Finalment va intervenir el Papa, i va manar que és realitzes el trasllat. I quan feia 39 anys que s’havia posat la primera pedra, el dia 11 de juliol de 1599 i amb l’assistència del rei Felip III que es trobava a Barcelona, per jurar la Constitució i amb la presència del Nunci del Papa, bisbes, cardenals, personatges de tot Catalunya i d’Espanya, s’entronitzà a la Verge Moreneta en l’església que ella es mereixia, i on hi estaria molt a gust. I per cert, la imatge no si va oposar.
-----------------------------------------------------------------------------
Les ermites
Tretze eren les ermites, per bé que en alguna època se’n contaren més encara. Totes estaven a la part alta, o sigui, del monestir cap amunt. La meitat, a la banda de tramuntana i l’altra meitat a la part de migdia, fent partió el torrent de Vall – Mall, avui dit torrent de Santa Maria, que fins a l’any 1874 va fer de frontera entre els bisbats de Vic i de Barcelona. A la banda de migdia l’anomenaven TEBAS i a la part de tramuntana TEBAIDA, noms que recorden les terres d’Egipte santificades pels primitius ermitans. El punt més alt de les muntanyes l’anomenaven TABOR. – Explica la Bíblia (que segons la tradició en aquest punt es realitzà la Transfiguració de Jesús).
Les ermites eren la de Sant Jaume – Santa Caterina – Sant Joan – Sant Onofre – Santa Magdalena – Sant Jeroni – Sant Antoni – Sant Salvador – Sant Benet – Santa Anna – Santíssima Trinitat – Santa Creu – i Sant Dimas.
L’ermita de Sant Benet fou edificada l’any 1536, per tal que amb les de Santa Anna, Santíssima Trinitat, Santa Creu i Sant Dimas, fessin honor a les cinc llagues de Crist, i els pelegrins poguessin practicar la devoció dita de les Estacions- Tenia una capella en honor de Santa Escolàstica.
Dibuixos de Laborde - Any 1800 - Ermita de Sant Benet i Ermita de Sant Onofre
E L S E R M I T A N S
Els primitius custodis de la humil capella de Santa Maria, foren ermitans. Totes les ermites dels temps històrics es van construir en la part alta de la muntanya. No els hi mancava res. Totes tenien un dormitori, una sala de treball o estudi, una cuina, un menjador, un oratori i una dependència secundària. Es trobaven envoltades d’un hort amb les corresponents cisternes, amb freqüència excavades a la roca viva, per conservar l’aigua de la pluja.
Segons un dibuix també de Laborde, es pot veure que, pel finestral obert entra un raig de sol i uns ocells es posen familiarment damunt la taula i fins i tot a la mateixa mà del monjo, per recollir les engrunes de pa que els brinda. La taula està disposada, apunt per dinar. Hi ha un plat, una vinagrera i un porró. A terra es veu un braser al costat del qual s’escalfa un gerro d’aigua, també hi ha una cadira, una llibreria amb la imatge de la Dolorosa, un rellotge de paret i un banc de fuster.
PLA DELS OCELLS
Los aucellets graciosos, Els ocells de tot el món es reunien de bon
Viuhen allí sens susto sens cuidado matí per repartir-se la feina de cada dia.
Puix veuràs qu’amorosos L'oreneta anava a despertar a la Verge
Se posan sobre’l muscle ab desenfad Moreneta per demanar-li consell, i desprès
I a escuses d’un pinyó que los provoc s'ajuntava amb els altres en aquest pla.
mil voltes de lo bech, besen la boca. Per això en tots els retaules antics apareix la Verge envoltada d'ocells.
Hi havia un horari preestablert; estiu i hivern. A tres quarts de dues del matí, l’ermità de torn tocava la campaneta de la seva capella. Contestava la campaneta de l’ermita veïna i el ning-ning de les campanetes trencaven el silenci de la nit convidant a santificar el nou dia.
L’ermità mai menjava carn, dejunava sis mesos seguits i, tots els dimecres i divendres de la resta de l’any, es flagel·lava tres vegades per setmana, dormia sis hores escasses, vestit i damunt d’un llit de palla. Tot això era regla, i per tant, d’obligat compliment. Molts d’ells, però, multiplicaven encara aquestes austeritats.
L’aïllament no era absolut, podien rebre caritativament els pelegrins que visitaven les ermites, conversar amb ells breument, a menys que es tractés de dones soles. Complert aquest deure d’hospitalitat benedictina, tota comunicació amb el món estava prohibida- Fora d’algun cas molt excepcional, no es coneix en ells cap ombra de fanatisme o exaltació. Se'ls permetia baixar tots junts al monestir, en els dies de gran festa en honor de Nostre Senyora. Deixaven la seva ermita abans de la sortida del sol, arribats al monestir s'incorporaven a la Comunitat en els actes i oficis i un cop acabats aquests, a la tarda, tornaven en silenci a les seves ermites.
L'ermita de Sant Dimes vista per la part darrera.
Ermites de Montserrat i els - diguem-ne - (ermitans, residents temporals, treballadors del manteniment de la muntanya, ocupes...??) doncs s'hi troben persones que hi fan estada i que no tenen el permís de l'Abadia de Montserrat.
-------------------------------------------------------
Durant la Guerra dels Segadors, el president de la Diputació del General (avui Generalitat) Pau Claris, va signar l’ordre d’expulsió dels monjos castellans i va manar que estiguessin sempre acompanyats, amb tots els honors, fins a la frontera de Fraga. Eren 80 monjos amb l’abat Juan Manuel de Espinosa. Anaren a Madrid on varen ésser rebuts com a herois i fundaren un monestir al que anomenaren Montserratico i que encara perdura en el dia d’avui.
Aprofitant que les Corts Catalanes havien destronat a Felip IV i havien nomenat rei de Catalunya a Lluís XIII de França, tornaren a demanar al Papa, que concedís la separació de la Congregació de Valladolid, però tampoc es va aconseguir. Quan l’any 1653 s’acabà la guerra, els monjos castellans tornen a ocupar les possessions de comandament de Montserrat
Entre el Tribunal de la Inquisició a Barcelona i els monjos castellans a Montserrat, eren dues punxes clavades al cor de Catalunya molt difícils de pair.
Per comprendre el problema dels monjos catalans s’ha d’explicar que, tradicionalment, les comunitats benedictines estaven dividides en dos grups, segons que hom pogués accedir o no al sacerdoci (per la seva capacitat intel·lectual o per la seva maduresa humana). De la regla de Sant Benet que diu: Ora et Labora, a l’hora del treball pels sacerdots, aquest era d’estudi pastoral, intel·lectual i d’ensenyança.- En canvi a l’hora del treball, pels no sacerdots, aquest era manual i de servei als sacerdots. Si afegim que una part de la regla de Sant Benet, molt important, és la que mana als monjos una total humilitat i submissió als superiors, i que aquests els exhortaven a ésser de bon grat, els servidors dels altres, crec que queda clar qui, i com, es manava a Montserrat. Als monjos catalans els era bastant difícil ser sacerdots, generalment eren els servidors dels altres.
El més o menys estricte seguiment d’aquestes regles (de les 73 que es composa la regla de Sant Benet) a més del tarannà de cada persona, donen abats, que poden ser molt diferents els uns dels altres. Molts monjos catalans que anaren a Montserrat, buscant la pau i l’amor de la Moreneta, es trobaren molt defraudats i alguns o passaren bastant malament.
EX --- VOTS
Els fidels de tots els temps i totes les latituds, beneficiats per algun prodigi, han sentit la necessitat de deixar un testimoni en el santuari en el que obtingueren el favor. S’hi poden trobar des de reproduccions en cera o plàstic de membres curats, aparells ortopèdics, vestits, cabells, retrats, fins a un senzill escrit, donant les gràcies. - En el segle XV – XVI, durant l’època d’esplendor, s’hi podien veure: taüts dels qui havien ressuscitat, cadenes, grillons de persones salvades de la captivitat, reproduccions de naus de nàufrags que s’havien encomanat a la Verge Moreneta. . . Va tenir molta anomenada la llàntia del moro. Hi ha testimonis que Joan de Cardona (General de les galeres de Sicília) ofrenà a Montserrat l’estendard reial i la llàntia o farola de la nau capitana dels turcs, que ell havia vençut l’any 1562. – També n’hi ha que, després de la batalla de Lepant, l’any 1571 el rei Joan d’Àustria va emportar-se la llàntia de la galera capitana del moro Ali-Muezzin-Zade, paixà del rei turc Selim II, i en va fer ofrena a Montserrat com a vot de gràcies per haver guanyat la batalla. Diuen que el dia que la volien encendre, va baixar del cel un àngel i va dir: “No l’encengueu, doncs s’encendria el món”
Preciosa és i moreneta la Verge de Montserrat-Per sa gala en la muntanya-un altar hi té aixecat; - duescentes cinquanta llànties - cremen davant de l'altar - totes són de plata fina - menys una que n'hi ha - és la llàntia del rei moro,- que mai l'han vista cremar - Un dia la van encendre, - i un àngel del cel baixà: - apagueu aquesta llàntia, - sinó el món s'enfonsarà.
Uns ex - vots molt originals eren quatre cocodrils enormes. S’explica que uns mariners catalans en veure's a punt de naufragar i envoltats d’aquests animals, s’encomanaren a la Verge Moreneta i no solament és salvaren del naufragi, sinó que varen poder capturar-los i una vegada dissecats els portaren com ofrena a Montserrat. Durant més de dos-cents anys varen estar penjats en el sostre del claustre que la gent va anomenar el “ CLAUSTRE DELS LLANGARDAIXOS ” De fet, la vista d’aquests testimonis impressionava la fantasia dels pelegrins i encara augmentava la devoció.
Any 1691 – Un dia de juny es va produir un incident que s’ha interpretat de diferents maneres. S’incendiaren els vestits de la Verge Moreneta, els monjos l’apagaren ràpidament i no va passar res més. La llegenda diu que en l’església hi havia més de cent persones que veieren com tres flamarades envoltaven la imatge. Miraculosament la imatge va resultar il·lesa però es va quedar negra i hi ha qui diu que d’aquí li ve el seu color. -------------------------------------------------------
ANY 1693 – Per comprendre els orígens de la capella de la Santa Cova, cal tenir molt present que tota la història de Montserrat es fonamentava en una llegenda: la troballa de la imatge de la Moreneta. Les primeres dades que es tenen apareixen en gravats del segle XVI i és en els anys 1570-1576 quan s’hi construeix una petita capella.
La construcció del camí i del complex d’edificis de la Santa Cova, té el seu origen en la disposició testamentària del senyor Francesc de Montserrat, que es casà amb na Teresa Vives i d’aquest matrimoni nasqué una filla, Gertrudis de Montserrat i Vives, la qual es va casar amb l'hereu Antoni Camporells , de qui prengué el nom marital: tenim, doncs a Gertrudis de Camporells i de Montserrat.
Francesc de Montserrat, durant la Guerra dels Segadors, abraçà acèrrimament la causa de Felip IV, i començà així el seu servei a la monarquia centralista. La fidelitat al rei li proporcionà càrrecs de gran responsabilitat i el títol de marqués de Tamarit.
Francesc de Montserrat nomenà hereva universal de tots els seus béns a Gertrudis de Camporrells i Montserrat.- En les disposicions testamentàries es deia i manava: A- la celebració d’una missa diària per l’ànima de Francesc i la seva esposa Teresa.- B- La construcció de l’església i les dependències per viure el monjo i el seu mosso.- C- La dignificació de la missa del dissabte, per solemnitzar aquells dissabtes en què set pastorets veieren les lluminàries.- D- Que en el termini de dos anys estigui construït el camí des del santuari a la Santa Cova.-
Davant l’elevat cost de la construcció del camí (per la seva dificultat) la marquesa va preguntar si el feien de plata. Per això se l’anomena camí de plata. Gertrudis de Camporrells i Montserrat, marquesa de Tamarit va finançar l’obra que va durar des de l’any 1693 fins el 1705, en que l’abat Fèlix Ramoneda en deia la primera missa.
ANY 1677 – Els ducs de Cardona fan ofrena a la Verge d’un tron d’argent massís que pesava catorze roves. També en aquells temps varies reines havien fet ofrena al Monestir de la Verge de Montserrat de regals molt preuats: Maria de Mèdici reina consort de França i Navarra oferí un valuós reliquiari de cristall i una llàntia d'argent - Anna d'Espanya reina de França i Infanta d'Espanya, de primer, un vestit ornat amb nou-centes perles i, més tard, un pontifical amb tela d'argent i flors de lliri d'or -- Maria Teresa d'Àustria reina d'Hongria i emperadriu consort del Sacre Imperi Romanogermànic, sis grans floreres d'argent, d'exquisit treball d'orfebreria. Encara podríem afegir-hi com benefactors il·lustres, a moltes nobles famílies franceses.
ANY 1682 – És elegit abat, Benet de Sala i Caramany, un dels homes més eminents en la història de Montserrat. Professor de filosofia a la Universitat de Salamanca, fou nomenat director de teologia, definidor, mestre general. . .va ser bisbe de Barcelona a l’any 1699 i va ser molt estimat i admirat pel Papa Clement XI que el volia promocionà a cardenal. Però al ésser un acèrrim defensor dels Austries en la Guerra de la Successió, Felip V li va fer la vida molt difícil, amb edictes que prohibien el seu reconeixement en tots els dominis reials. Foragitat a Roma va morir el 1 de juliol de l'any 1715. Està enterrat a la Basílica de Sant Pau, davant de l'altar de Sant Benet.
ANY 1697–Construcció del camí (després 1908 carretera) de Can Maçana.
ANY 1713 - 1714 - Durant la Guerra de Successió l’abat Fèlix Ramoneda va intentar de nou la separació i que els abats fossin catalans. Tot i que Catalunya s’havia integrat a l’anomenat Tractat de l’Aliança de la Haia – amb Àustria, Anglaterra, Portugal i Holanda,- tampoc s’aconseguí que el Papa concedís la separació. Quan l’any 1713, un any abans de l’onze de setembre, un any abans de la caiguda de Barcelona - les tropes de Felip V havien conquerit Montserrat, l’abat Fèlix Ramoneda fou expulsat junt amb els altres monjos catalans considerats separatistes. I és ara, quan l’abat general de la Congregació de Valladolid, va reclamar a Felip V que d’una vegada signés una ordre, per la qual les votacions per elegir l’abat de Montserrat es fessin directament des de Valladolid, per evitar problemes. I altre cop tots els abats tornen a ser castellans. S'ha de recordar l'obligada obediència a Felip V i successors, sota pena d’excomunió i que desprès del Decret de Nova Planta en la instrucció secreta enviada als corregidors del Principat de Catalunya se'ls diu: "pondrán el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin se darán las providencias mas disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado.-- És a dir, que allò que no es pot imposar com a llei, es faci amb habilitat suficient per aconseguir l'objectiu, sense que el poble se'n adoni. Ara bé, ni els fidels ni visitants, sabien dels problemes entre els monjos, és a dir, de la porta del monestir en fora ningú sabia el que passava.
ANY 1755 – S’enderroca l’antiga església romànica on la Imatge de la Verge hi havia estat més de 700 anys. Recordar que aquesta petita església amidava només 25 metres de llarg, 17 metres d'amplada i entre 10 i 11 metres d'alçada. L’abat Benet Argerich posà la primera pedra del que serà el gran monestir de Montserrat. Argerich va fer una profecia que es va complir: Des de la corona de la Verge fins a les barres del galliner, res quedarà de Montserrat. En aquesta església encara es conservava i venerava la pretesa tomba de Riquilda (de la llegenda de Fra GARÍ). Uns anys després la varen obrir i en l'interior s’hi trobaren restes de set cadàvers. La llegenda de Fra Garí cada dia era menys creïble. ----------------------------
En aquells temps en el monestir - santuari de Montserrat hi trobaren aixopluc i refugi, un bon nombre de bisbes i religiosos francesos que fugien de la Revolució i de la guillotina.
ANY 1800 – Guillem d’Humboldt (filòsof, filòleg, literat, i diplomàtic, una de les intel·ligències europees) va visitar Montserrat i en quedà tan impressionat que va transmetre aquest sentiment als seus amics Goethe i Schiller ; aleshores els seus escrits dedicats a Montserrat donaren un nou sentit més espiritual, més de pau al nostre monestir. Schiller deia: Montserrat atreu a l’home del món exterior i el xucla al món interior. Ajudaren molt a la devoció que Europa va tenir vers Montserrat.
MONTSERRAT 2000
Tot i tenint aquests problemes i d’altres, quedi clar que, durant els anys del 1600 fins al 1800, Montserrat arribà al punt més alt de tota la seva història.
ANY 1809 – L’exèrcit francès puja a Montserrat, fa una inspecció, però no toca res. Respecta el monestir i el santuari. Però quan ja havien marxat cap a Martorell l èsser al peu de la montanya "els somatens" els atacaren per sorpresa i mataren alguns soldats francesos.
ANY 1811–La guerra de la Independència. Per primera vegada els monjos castellans i catalans anaven d’acord amb el mateix desig: expulsar els invasors. L’abat Domingo Filgueira s’incorporà a la Junta de Manresa.- Quan la Junta Provincial declarà Montserrat “plaça d’armes“ va assegurar la seva destrucció.
Arribà el fatídic 25 de juliol de 1811. - Hom no acabarà mai d’entendre, com és possible que, si les tropes franceses comandades pel general Suchet envaïren Montserrat i en tres hores la varen conquerir, per què, durant quasi bé tres mesos l’anaren destruint pedra a pedra, fins a enderrocar-la totalment.? Tot aquell Montserrat, el monestir, el santuari, els hostatges, les ermites, absolutament tot fou arrasat, incloses les tombes. S’ha de pensar, què buscaven? perquè indiscutiblement alguna cosa devien buscar, sinó quina explicació tindria que després de tres mesos de buscar i no haver trobat, segurament, el que buscaven, es dediquessin a calar foc a tota la muntanya.- la varen cremar de dalt a baix.-
I és que el monestir de Santa Maria de Montserrat no estava al marge de la guerra anomenada de la Independència, doncs, aquí s'acollia als sometents que pujaven a Montserrat, a demanar orientacions i provisions per lluitar contra l’invasor. El pare abat Domènec Filgueira reconeix que no es podien negar a aquesta ajuda, inclús tenien unes persones armades que vigilaven els punts alts de la muntanya per evitar atacs sorpreses.
Tot i l’instin de burla i de destrucció de les coses importants, els soldats francesos quan varen trobar la imatge de la Verge (tapiada sota una escala de l’ermita de Sant Dimas) després de robar-li els vestits i les joies, poder pensant com era possible que una cosa tan petita fes moure tanta devoció a tanta gent. . . per riure's d’ella li lligaren una corda al coll i la penjaren a la branca d’un arbre. Però sembla ésser més cert que l’estimbaren roques avall, i per aquest fet i degut també a passar-se uns mesos a la intempèrie, a sol i serena, (fins que uns monjos la varen trobar) s’entén que la imatge quedés molt destrossada, ara bé, el fet més important és que la pogueren salvar de la seva destrucció i desaparició. En canvi, aquell mantell que es deia que havia estat teixit per la mateixa Verge Maria i que era tingut per miraculós havia desaparegut i no s’ha trobat mai més. Un any més tard, tornaren a pujar els francesos i posaren explosius en llocs estratègics i calculats de manera que a Montserrat sols hi quedaren roques i cendra.
El P. Francesc de Paula Cruselles explica que: En l'any 1811 a la capella de Sant Iscle s'hi van fer forts la Junta de Defensa de Catalunya. La tancaren amb gran muralla i colocaren uns canons. Però quan van veure les tropes franceses que venien per la carretera de Santa Cecilia, els que tenien que defensar aquest punt, van fugir ben espantats, deixant els canons en mans de l'enemic, sense oferir la més petita resistència.
En el llibre "MONTSERRAT" de Parera Editors s'explica d'aquesta manera: Defensaven Montserrat 3,000 homes comandats pel baró Eroles - la lluita era desesperada - quan els defensors estaven derrotant a les tropes franceses - de sobte, apareix al seu darrera un escamot de soldats enemics, que havien estat guiats per un "masover traïdor" de nom Isidre Perez Camino, que els va portar pel lloc (aleshores desconegut) i on avui coneixem com a "l'escala dels francesos" - (Més tard aquest masover fou apressat, jutjat i executat). - Aquest fet va fer inútil la resistència i al final de la vesprada els invasors entraven al monestir i començava el seu saqueig i destrucció. I sense aprendre la lliçó, un any més tard, el coronel anglès Eduard Green va fortificar l'ermita de Sant Dimes. El 28 de juliol de 1812 l'exèrcit francès amb 7,000 homes va derrotar en poques hores als defensors. - Aleshores van cremar l'ermita i van posar explosius per destruir totalment i d'una vegada a Montserrat.
També l'església i el monestir de Santa Cecília foren saquejats i incendiats.