trinitat

 

Miscel·lània II part - des de la seva destrucció fins a la post guerra (1811 – 1939 )

                   

Quan visitem Montserrat, hem de pensar que, absolutament tot el que veurem, és nou. Fins l’any 1811 hi havia un Montserrat, després de 1811 comença una nova història, un nou Montserrat.- Com aquell que diu, encara sortia fum, quan tres o quatre monjos s’obrien pas per aquelles ruïnes per trobar lloc on poder-se aixoplugar i dormir sense mullar-se quan plovia. Treballant amb totes les seves forces, tallaren pins per fer-ne bigues i ajuntaren canyes per fer els suports de les teulades. Dormien damunt de la palla, no tenien res: ni cadires, ni taules, ni llits, ni roba, res de res. De menjar ben poc, i un cop al dia.
Encara que sembli mentida, diuen que, una gran feinada és la que els va portar la neteja del monestir. Doncs a més de les runes, hi havia una gran quantitat de porqueria i de fems que havien deixat les tropes franceses amb les seves cavalleries. De tal manera que quan començaren de valent la reconstrucció de Montserrat, per cada arrova de sorra que es pujava del Llobregat se’n donaven en pagament, dues arroves de fems, i això va durar molt de temps.
ANY 1814 –Els francesos marxen de Catalunya (s’ha acabat la guerra). Se sap que tres dies després pujava una romeria i sort que el sacerdot portava vestimenta per celebrar la missa, doncs els monjos no en tenien cap.
ANY 1817 – En una sala mig arreglada, sobretot la teulada, s’hi entra altra vegada la imatge de la Verge Moreneta. Era temps de l’abat Simó de Guardiola.

ANY 1821 -  S'anomena a un tal Sr. Pla com a vigilant del monestir. Sota la seva vigilància es va robar i destruir tot el que quedava, les campanes, el mobiliari, fins i tot les reixes i baranes dels balcons foren arrancades.

ANY 1820A Madrid hi ha un canvi governamental – és aprovada la Constitució de Cadis (s’havia votat el 19 de març de 1812) i entre els acords de les Corts Constituents n’hi havia un que abolia quasi tots els monestirs de l’Estat Espanyol (Montserrat en quedà exclòs, segurament pel fet de ser al mateix temps un monestir - santuari). Els diners de la venda de las propietats religioses anaven a parar a les arques estatals. El 25 de juliol, Montserrat rep la visita d’uns representants del govern i incauta les poques joies que quedaven desprès de l’espoli efectuat per l’exèrcit francès. La santa imatge només conservava la corona i poca cosa més.

ANY 1822 – Durant el Trienni Lliberal els monjos que havien tornat a Montserrat són empresonats i acusats pels lliberals d’ajudar els absolutistes. Tot i ésser innocents, van estar tancats durant 15 mesos entre la presó pública i la torre de la Ciutadella. El dia 22 de desembre membres del govern lliberal, amb l’excusa que els absolutistes volen apoderar-se de la Santa Imatge, pugen a Montserrat per emportar-se la Verge Moreneta. -–el pare Benet Percebal va accedir a l’entrega de la Santa Imatge, però això si, ell no la va abandonar mai.-                                                                                                     
                                     FORTALESA DE LA CIUTADELLA AMB LA TORRE QUE SERVIA DE PRESÓ.
ANY 1823Per primera vegada a la història la imatge de la Verge és guardada fora de la muntanya. El dia de Reis de 1823 la Verge feia l’entrada triomfal a Barcelona. Fou rebuda a la Creu Coberta (avui Plaça d’Espanya) i portada en una gran carrossa fins a la porta de Sant Antoni, on li foren entregades les claus de la ciutat. Durant tres dies va estar a la Catedral i després a l’església de Sant Miquel on va estar-hi guardada durant més d'un any.
Haurien estat dies de goig a Barcelona si un detall no hagués omplert d’indignació el poble. La Verge no portava corona, doncs Antoni Blay en nom del Crèdit Públic li havia tret abans d’entrar a Barcelona. La corona de la Verge era l’única joia que li quedava i els monjos es pensaven que cap mortal s’atreviria a treure-li - Antoni Blay va tardar pocs segons en enfilar-se a una cadira i agafar-la.-
S’ha de saber que està molt ben documentat que l’abat Domingo Filgueira va donar a les autoritats representades pel Marqués de Palacio, el general Compigni i el general O’Donell tot el tresor mitjançant rebuts firmats per contribuir a les despeses ocasionades per la Guerra de la Independència.  -Quan es lliurava a la Junta Provincial, la plata treballada que quedava en la Basílica, l'abat Domingo Filgueira tenia al seu costat a l'historiador montserratí P. Benet Ribas i Calaf.  Foren 39 arroves i entre elles s'hi compten las 13 arroves que pesava el tron de plata de la Mare de Déu, ofrena dels Ducs de Cardona. Davant del buit de poder (per motiu de la guerra) calgué establir una Junta Provincial que assumís el govern de Catalunya i la representés. La Junta declarà prendre autoritat en nom de Ferran VII, - va nomenar, generals, comandants militars, administratius. . . Actuà com a govern autònom regional. . va recaptar imposts, doncs el sosteniment de l'exèrcit era molt car. Preocupats pels asccens i per la seva glòria personal, cap dels generals dels exèrcits que defensaren Catalunya es comportaren com ha de comportar-se un patriota. El general Compigni, apàtic davant la situació de Girona .- El general O’Donell, impassible davant el setge de Lleida –Els prepotents, baró d’Eroles primer i el comandant Eduard Green després amb la seva tossuderia en fortificar Montserrat n’asseguraren la seva destrucció. . . fan pensar que Catalunya hauria pogut defensar-se millor si no li haguessin vingut de fora els cabdills que havien de dirigir la seva defensa. - En parlar del tresor algú pot pensar, de bona fe, que està amagat, o que alguns es van beneficiar de la pietat dels altres, que no es va perdre per tothom, però la cosa ben certa, és que tot aquell tresor, es va perdre, i no en queda absolutament res. - Tan sols unes setrilleres, ofrena de l’emperador Ferran III d’Àustria perquè estaven a Mallorca i no estaven inventariades.

ANY 1822–Uns lladres assassinen a l’ermità P. Gaspar Soler i aquest succés va desaconsellar la continuïtat de la vida eremita a Montserrat
ANY 1823 Segurament per aquestes dates tingué lloc la profunda remodelació de la Santa Imatge de la Verge Moreneta. Degut a que les tropes franceses gairebé la destruïren, llançant-la al estimbat, la imatge va quedar molt deteriorada. L’operació es féu en el més gran secret i no deixà documentació. La reparació va consistir en eliminar la figura molt deteriorada del Infant Jesús i substituir-la per una talla nova, copiant exactament l’anterior pel que fa a l’actitud i a la indumentària, però donant-li una fesomia i un tractament naturalista. Les mans de la Mare de Déu foren renovades de bell nou i també la imatge sencera fou posada dins d’un pedestal quadrangular. Quan es repara una imatge de fusta s’entén que la fusta antiga i la nova són de color diferent, per tant una vegada acabada la remodelació s’ha de igualar el color. Es pot pintar tota del color de la carn ... es pot aclarir .... o bé enfosquir .... Les carnadures de la Mare de Déu i les de l’infant Jesús esdevingueren ara totalment negres, fins i tot els ulls. La negror de la imatge no va crear problemes, ja que el poble la venerava com la Moreneta (allò que hauria sobtat molt a tothom hauria estat una variació de color en sentit contrari).
El dia 1 de novembre s’acabà la Guerra Civil. Les forces franceses comandades pel general Moncey (els cent mil fills de Sant Lluís) alliberaren els monjos empresonats a la torre de la Ciutadella.
ANY 1824 – El dia 12 de juliol, amb un ritual semblant al del dia de l’arribada, les autoritats i el poble de Barcelona acomiadaren a la Verge Moreneta quan retornava a Montserrat. El monjo Benet Percebal i dos representants de l’Ajuntament l’acompanyaven i en van fer l’entrega oficial a l’abat Blanc, que havia sortit a rebre’ls en processó fins a la capella dels Apòstols. Però la pau no va arribar. La restauració de la monarquia va portar cruentes lluites entre lliberals i absolutistes i el monestir va tornar a patir vexacions, burles i espoli.- Restablert el poder absolut, el rei Ferran VII visita Montserrat i en veure aital destrucció va fer una gran aportació econòmica per a la seva restauració. Després de la mort de Ferran VII a l’any 1833, el monestir torna a ésser saquejat, pel poble corria la dita: Ara traiem los quartos dels frares i després los traurem a ells del Convent.
ANY 1835 – La situació era molt crítica. Les noticies de convents cremats arribaven de Barcelona acompanyades de amenaces. – També problemes per qüestions de les guerres carlistes. - Ha mort Ferran VII i s’enfronten pel poder, per una banda la seva filla Isabel II i per l’altra banda el seu germà Carles Isidre. Comença la guerra, isabelins contra carlins, crema de convents.. assassinats de capellans.. son temps anticlericals.
L’abat Blanch veient que els mateixos catalans cremaven convents i assassinaven capellans, va decidir d’amagar la imatge a casa del senyor Pau Jorba veí del poble del Bruc, (on va estar-hi des de l’any 1835 fins a l’any 1844). Després de patir vexacions i burles, l’abat fou empresonat, el monestir torna a ésser abandonat i els milicians saquegen el poc que hi havia. Finestres i portes son aparedades, i el monestir queda en silenci. S'ha de recordar que també havien estat votades les lleis d’exclaustració, per extingir les ordes religioses i les lleis de desamortització (Mendizabal ) per l’embargament i venda a subhasta pública dels béns de l’església .-
ANY 1840 – Anaren a buscar a l’abat Blanch, que era l’únic que quedava i l’únic que sabia on estava amagada la imatge de la Moreneta, el varen convèncer per tornar a Montserrat i començar de nou (fent-li veure el perill que això representava.)
ANY 1844 – La reina Maria Cristina (mare de la després reina Isabel II ) signà el permís per l’obertura oficial de l’església i del monestir. El dia 7 de setembre l’abat Blanch entronitzà de nou la imatge de la Moreneta, acompanyat diuen, de 40,000 catalans. A l’església no hi havia cadires, la Verge portava una corona de llauna i la vestimenta de l’abat per a la cerimònia li va deixar el capellà de Monistrol.
Això explica com va començar de nou Montserrat.- Als monjos se’ls hi va dir que cobrarien una pensió en compensació per les lleis de desamortització, però la veritat és que foren molt minses i no acabaven d’arribar mai.

Josep Blanch havia arribat a Montserrat abans de l’any 1800, havia patit la destrucció del monestir per les tropes franceses, havia estat testimoni i víctima de les epidèmies de pesta dels anys 1820 i del 1824, de les revolucions i guerres civils de 1822 i 1835, de la misèria que tots aquests fets havien portat a la societat catalana, una pobresa que havia fet perdre la bona fe del poble menut, fent-li oblidar les tradicions cíviques i religioses, com les de pelegrinar a Montserrat, va veure, com al final, el monestir es convertia en parròquia, els monjos teòricament eren simples capellans que no podien vestir l’hàbit benedictí. El pobre abat Blanch va morir a l’any 1851.-

En començar de nou, tenim junts altra vegada Catalunya, la muntanya, la comunitat i la imatge, tornem a tenir aquelles bases, pilars o aspectes que havien conformat la història. Ara juntes altra vegada, Catalunya, Montserrat, benedictins i la Moreneta ja es pot anar endavant i començar una nova història de Montserrat.
Arribant a Montserrat penseu i sapigueu que tot el que veureu és nou. Si tot és nou, és lògic que el monestir, l’església, els monuments escultòrics, les pintures, els edificis. . . siguin fets pels artistes de casa nostra i del nostre temps.

 Comença la reconstrucció de Montserrat cap a l’any 1844, al mateix temps que a Catalunya es vivia el període anomenat Renaixença – període de la nostra història en què de la mà de gent com: Àngel Guimerà, Jacint Verdaguer, Bonaventura Aribau, Joan Maragall, Josep Mª de Sagarra, Torres i Bages, Jaume Balmes, Víctor Balaguer, Antoni Mª Claret, Valentí Almirall , Rubió i Ors, Rius i Taulet, . . . . i tants i tants . . tornen a posar per davant el sentiment i l’orgull d’ésser català.
Poques vegades un moviment coincideix tan afortunadament en l’espai i el temps. És un moment de desenvolupament soci - econòmic, d’estabilització política, de consolidació del capitalisme industrial, que dóna a la burgesia del país diners per invertir. Si bé hi ha un esclat d’art, també hi ha diners, perquè els artistes puguin fer les seves obres. I en el camp literari, la represa de la llengua i la cultura catalana, que havien decaigut després de la seva esplendor medieval.
D’aquest renaixement en surt l’art anomenat Modernisme i de la mà de mestres com Lluís Domènech i Montaner i d’altres apareixen un grapat d’artistes com els arquitectes: Puig i Cadafalch, Enric Sagnier, Joan Martorell, Antoni Gaudí, Francesc Folguera, Francesc de P. Villar Carmona . . .  Pintors com Joaquim Mir, Santiago Rusiñol, Ramon Casas, Isidre Nonell, Salvador Dalí, Pau Picasso, Josep Obiols, . . Músics com Rodoreda (va posar música al Virolai), Albéniz, Enric Morera, Lluís Millet, Enric Granados . . . Escultors com els germans Vallmitjana, Josep Llimona, Eusebi Arnau, Josep Clarà. Frederic Marés, Josep Viladomat . . .
Aquests artistes són els que varen construir els nous edificis, les pintures, els monuments escultòrics del Montserrat d’avui. Arribant a Montserrat tot el que veureu ha estat fet per aquesta gent, per aquests artistes. Com que tot és nou, està fet pels nostres artistes d’ara i com que la història continua com que Montserrat continua, com que d’aquí a cent anys els pelegrins i fidels, pobres i rics, aniran a Montserrat, pujaran a Montserrat, on podran admirar les obres dels artistes (diguem-ne clàssics) i les obres que s’hi aniran afegint, segons la visió de l’art que tinguin els artistes del futur. Avui a més dels clàssics, a Montserrat s’hi troben obres, per dir-ho d’alguna manera, més modernes d’artistes com: Manel Cusachs, Domènech Fité, i Josep Mª Subirachs que hi poden portar certa controvèrsia.

En començar la nova història, també comença una nova estructura, un nou funcionament de la comunitat benedictina. Ha quedat enrere la dominació forastera. Des de sempre o gairebé sempre la comunitat havia estat manada, primer pels abats de Ripoll i després pels abats castellans (per la Congregació de Valladolid) sempre hem estat manats. Amb persistència exemplar, amb coratge, que moltes vegades ultrapassà els límits de la prudència, els monjos catalans havien denunciat l’actuació despòtica de la dominació forastera, perquè es feren els amos i senyors de casa nostra i administraren el nostre patrimoni a grat i benefici propi. -- L’elecció de l’abat avui és exclusiva de la comunitat, els monjos de Montserrat escullen qui de entre ells, ha de ser el nou abat, voten i el nou abat serà sempre un català.
Des de l’abat Josep Blanc, que era de Vilafranca del Penedès –Miquel Muntadas de Capellades –Josep Deàs i Villar de Sant Pol de Mar –Antoni Mª Marcet de Terrassa – Aureli Mª. Escarré de l’Arboç del Penedès – Lluís Mª Brasó de Sarrià –Cassià Mª Just de Barcelona – Sebastià Mª Bardolet de Torelló a l’actual Josep Mª Soler Canals de Santa Eugènia de Ter, tots són catalans i podem estar segurs que a partir d’ara, la fusió material i espiritual entre Montserrat i Catalunya ha assolit el grau més alt que havia tingut mai. Sempre l’abat serà català i ara si que es pot dir ben fort, que Montserrat és el símbol de Catalunya.  

                                                                   

   

                                                                    

 Diuen que Sant Benet estimava les muntanyes, Sant Bernat les valls, Sant Francesc i Sant Domènec les ciutats; els cistercencs cerquen valls fèrtils com Poblet i els benedictins s’enfilen muntanya amunt per veure a Déu i per mirar al món amb perspectives àmplies. I s’estableixen a Montserrat.
Parlar dels abats catalans de Montserrat no és gens fàcil. Dissortadament no hi ha cap historiador temptat pel tema. Potser perquè no hi ha les facilitats adequades. El lloc dels historiadors ha estat ocupat per periodistes de bona fe, però mancats d’una visió de conjunt que els permetés distingir el gra de la palla; però també per periodistes amb mala fe que han utilitzat la denigració com a sistema, o, per polítics que han posat la figura de l’abat, al servei dels seus interessos, o també per persones que creuen ingènuament que en posseeixen l’única veritat.
És molt difícil esbrinar si foren grans personatges (per ells mateixos) que feren o dirigiren la història, o bé, que els tocà viure en un temps de grans canvis, i la història de Montserrat i de Catalunya els va portar a ser-ne grans protagonistes.
Tradicionalment el interès de la regla de Sant Benet sobre el tema de l’abat, demostra el paper fonamental que té, en la concepció benedictina, la missió abacial. En la institució de l’abat s’ha de tenir sempre per norma, que sigui constituït aquell, que tota la comunitat hagi elegit de comú acord, segons el temor de Déu.
L’abat que és digne de regir el monestir s’ha de recordar sempre de com l’anomenen i ha de complir amb fets, el nom de Superior, sabent que, a qui més es confia, més se li exigeix.
Que recordi sempre l’abat, que de la seva doctrina i de l’obediència dels deixebles, se’n farà examen en el judici de Déu.
Quan s’accepta el nom d’abat s’ha d’anar al davant dels deixebles amb un doble ensenyament, és a dir, que mostri totes les coses bones i santes més aviat amb fets que no pas de paraula.   
Que no faci accepció de persones al monestir. Que no dissimuli els pecats dels qui falten. Que no sigui turbulent ni neguitós, no sigui exagerat ni obstinat, no sigui gelós ni massa suspicaç; sinó mai tindrà pau.
Ara bé, no sé fins a quin punt és possible, que un abat sigui tan venerat pels monjos del monestir - santuari, com pels creients i devots de Déu i la Moreneta . . (per la seva capacitat intel·lectual. . tendresa humana. . organització. . fe . . sensibilitat. . just equilibri entre l’obediència i la convivència de la comunitat.) al mateix temps que venerat pel poble català, pels seus fets i actuacions socials i polítiques. S’ha d’ésser un gran home per aconseguir tirar endavant Montserrat amb posicions místiques i religioses per una banda i socials i polítiques per l’altra, i que de vegades poden ser posicions ben diferenciades.
Ara, la comunitat no era reconeguda oficialment, estava dirigida per superiors que s’anomenaven presidents: Ramir Torrents i Ignasi Corrons intentaren tirar endavant Montserrat però, eren tantes les dificultats que molt cansats i desapassionats varen abandonar. El president Miquel Muntadas es va posar al davant per retornar a Montserrat la seva grandesa.

 ANY 1851 – Si indiscutiblement el fundador de Montserrat fou l’abat Oliva, s’ha d’anomenar “ SEGON FUNDADOR DE MONTSERRAT “ a l’abat Miquel Muntadas. (nat a Capellades l’any 1808).
ANY 1855 – Muntadas va establir de nou una corporació sota la regla de Sant Benet. La corporació continuava estan sota la Congregació de Valladolid, però aquesta Congregació (molt desfeta) no va poder continuar.
Muntadas va tenir molts problemes per portar a terme els seus desitjos de reconstruir Montserrat. Sort que era tossut i exigent. S’ha de saber que en aquell temps, l’abat no podia donar cap seguretat a la vida dels joves monjos, que pujaven a trucar a la porta del monestir. (els podien matar en qualsevol moment)
La feina i els problemes se li acumulaven al pobre Muntadas. Als jesuïtes els hauria agradat instal·lar-se a Montserrat, també el bisbe Josep Serra pretenia que a Montserrat s’instal·lessin els franciscans.

ANY 1857 – Per començar seriosament la restauració de Montserrat, hom aprofità la visita al santuari dels ducs de Montpensièr, Antoni Mª Felip d’Orleans i Maria Lluïsa Fernanda (germana de la reina Isabel II ), per promoure la creació de la Junta de Restauració Artística de Montserrat, amb seu a Barcelona, presidida pels mateixos ducs de Montpensièr, i de secretari posaren a Víctor Balaguer.
Aquesta junta va encarregar a l’arquitecte Francesc Villar Lozano un projecte global per reformar l’església de Montserrat. La junta va promoure una subscripció popular per tal de recaptar diners per dur a terme la restauració. Dels 20,000 duros recollits, l5,000 es destinaren a la restauració de la Santa Cova.
Amb les lleis de desamortització, el santuari, el monestir i la muntanya passaren al patrimoni de l’Estat. L’Administració estatal va lliurar tot Montserrat al bisbe de Barcelona. Eclesiàsticament el santuari i el monestir, des del seu origen pertanyien al bisbat de Vic. Però, ara, civilment el bisbe de Barcelona era el seu responsable. Això comportà que la junta formada per gent de Barcelona, decidís gastar els diners restaurant els edificis de la Santa Cova abans que els del monestir. . . perquè la Santa Cova era del bisbat de Barcelona.. 

A l’any 1857 l’arquitecte Francesc de Paula Villar Lozano havia fet un projecte per la reforma global de l’església. Els plànols que serviren per començar les obres s’anaren complicant i variant amb el pas del temps. Sembla ser que Gaudí (en aquell temps ajudant de Villar Lozano) va col·laborar en el disseny de gran part dels motius ornamentals del cambril.  ANY 1876 – El bisbe de Barcelona Joaquim Lluch, posà la primera pedra al nou cambril. L’arquitecte Villar Lozano afegí al capçal de l’església un gran absis neoromànic i dues absidioles. En les dues absidioles s'hi posarien les escales per pujar i desprès baixar del Cambril. El gran absis seria la Sala de la Verge on rebria als pelegrins.

 Per valorar l’actuació de l’abat Muntadas, cal no oblidar la situació precària de la comunitat i la inseguretat política de la primera meitat del segle passat. Montserrat era de fet l’únic monestir que subsistia a Espanya després de la supressió de les ordes religioses. I això segurament gràcies a ser un santuari. Els monjos eren simplement considerats com a “ capellans de la Verge “ i si sortien del monestir es vestien com els sacerdots seculars. De fet calia refer de cap i de nou la comunitat, composta, ara, per monjos exclaustrats que arribaven de diverses províncies d’Espanya.
Per això va organitzar una sèrie de conferències en català explicant als monjos de fora que era necessari entendre la llengua que els parlarien els penitents, fidels, i devots que pujarien a Montserrat.
Un dels ideals que no pogué acabar de realitzar fou arribar a la unitat de la comunitat. Ell desitjava que en el monestir no hi hagués distinció entre sacerdots i no sacerdots. I encara portava més lluny la unitat de la comunitat. Ell creia que era millor que la formessin gent de la mateixa regió, doncs cada regió té els seus propis costums, el seu caràcter, el seu clima, el seu règim alimentari, etc. . . . perquè tot això, encara que sembli mentida, amb el temps arriba a ser motiu de diferències i discussions, i acabava dient “de diferències i discussions en tenim una trista experiència.” - Muntadas representa que va posar la primera pedra per formar una comunitat, si bé no va aconseguir-ho.
ANY 1858–1860- La construcció de la carretera que unia la línia del tren Barcelona - Saragossa amb Montserrat ajudà al gran ressorgiment del santuari.
ANY 1860 - Isabel II visitava Montserrat acompanyada del general Prim i de Sant Antoni Mª Claret.
ANY 1862 – Muntadas va restaurar l’Escolania, composta per 20 a 25 nois. Els problemes començaren a arreglar-se, quan el Papa Pio IX va nomenar Muntadas abat de la Congregació de Subiaco (Montecassino) així de manera semi-clandestina, degut a la difícil situació política a casa nostra, i a la supressió de les ordes religioses- Ara Montserrat deixava de tenir president i tornava a tenir abat.
Quan es va entrar a formar part de la Congregació Sublacense, quedava definitivament acabada la pertinença a Valladolid (tot i reconeixent els anys de grandesa que havia donat a Montserrat) i començava una nova època, ara més espiritual, amb un millor seguiment de la Regla de Sant Benet. Per aquell temps, els monjos tenien molta por que Montserrat fos venut a persones privades per fer-ne de la muntanya un lloc d’esbargiment popular.  Muntadas va reconstruir l’edifici de l’escolania, va netejar el monestir, la sagristia, els edificis pels pelegrins, edificant-ne altres de nous.

ANY 1879 – Per preparar les festes del mil·lenari es reuniren el bisbe Urquinaona, Jacint Verdaguer, Jaume Collell, el Dr. Sardà i Salvany, amb l’abat Muntadas i es formà la junta del mil·lenari. Va ser el començament d’un temps de molts i molt importants actes per a l’engrandiment de Montserrat.
Primer.-. La concessió pel Papa Lleó XIII del títol de Basílica Menor, al nostre santuari.
Segon – La Proclamació de Patrona de Catalunya de la Mare de Déu de Montserrat.
Tercer –La Coronació de la Verge.
La Moreneta tenia amb escreix les tres condicions exigides per a la Coronació: antiguitat venerable, devoció insigne i miracles obrats, (entre els centenar de miracles comprovats es compten més de vint-i-set resurreccions.)
La corona de la Verge fou pagada per subscripció popular i també per subscripció popular, la Joventut Catòlica de Barcelona oferí un ceptre d’or i d’argent amb més de 400 diamants, nou brillants, nou maragdes, robins i perles (la llista de tots els donants és dintre del mateix ceptre.)  - Les associacions del barri de Gràcia s’ajuntaren per tal d’oferir el lliri de la puresa (emblema de la Vila de Gràcia) a la Moreneta.
ANY 1880 – Les festes del mil·lenari es varen celebrar el 25 d’abril i en aquestes festes es va fer l’estrena del VIROLAI. La lletra de Jacint Verdaguer i la música de  Josep Rodoreda. Mai com aquell dia, Montserrat havia estat tant plena de pelegrins i fidels. Es feia una processo que portava a La Moreneta des de la Santa Cova al Santuari. Tot el camí des de la Santa Cova a l'ermita de Sant Miquel i fins al Santuari, una gran munió de gent a banda i banda s'esperava per poder veure a la seva Verge. Fou un gran dia a Montserrat.
ANY 1881 – Les festes de la Proclamació de Patrona de Catalunya i de la Coronació es varen celebrar els dies 8-9-10 i 11 de setembre. Jaume Collell va fundar el diari català: La veu de Montserrat.
ANY 1885 – Mort de l’abat Miquel Muntadas.                

                    

                                                                                                                                        És possible que aquesta sigui la primera fotografia que es té de Montserrat. - El sistema fotogràfic utilitzat amb “positiu-negatiu” per fer-la, va ser el calotip,

  

                           Montserrat any 1858                                               Montserrat any 1880

     

 Any  1940                            Café Restaurant     Entrada antic Museu    Reconstrucció del claustre gòtic (1930)

ANY 1885 –Josep Deàs i Villar nat a Sant Pol de Mar el 26 d’agost de 1837, fou elegit abat el dia 15 d’abril de 1885. Era poc afecte al moviment catalanista, tot i això era molt amic de Jaume Collell i també de Josep Torres i Bages fundador de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat.
ANY 1889 – El pare Joan Bautista Guzman, antic organista de la catedral de València va ressuscitar l’escolania.
ANY 1891 – Els escolapis dedicaren al seu fundador Sant Josep de Calassanç un retaule dissenyat per Francesc Berenguer i Mestre, deixeble de Gaudi, esplèndida obra del Modernisme català. Atreu l’atenció la decoració floral damunt d’un fons daurat que fa recordar els ” katagami “ japonesos, que s’havien vist a l’Exposició Universal de Barcelona de 1888 així com els treballs amb ferro forjat. Està exposat en la seva capella de l'esglèsia - basílica - santuari.

Any 1900 - El vigatamisme fou un moviment catòlic, cultural i intel·lectual, impulsat fonamentalment pel clergat de la ciutat de Vic, que va suposar l'acostament de l'església vers al catalanisme conservador. Aquest nou catalanisme va entroncar amb la figura del bisbe Josep Torres i Bages i els catòlics catalans van adoptar el tema "Catalunya serà cristiana o no serà". (Per cert una citació que no es troba en cap dels seus escrits).

ANY 1895 –Així com a l’abat Muntadas tot li semblava poc per decorar el santuari i se l’hi disparaven els pressupostos, l’abat Josep Deàs era partidari que les obres produïssin un gran efecte, però al mateix temps que fossin de baix preu. Sembla que l’abat Deàs encarregà poques obres importants durant el seu abadiat, les grans obres les varen fer aprofitant el viatge que va fer a Filipines.
Durant l’any i mig que va estar de viatge, el va substituir el pare Antoni Ruera que va endegar totes les obres importants que l’esperit d’estalvi del pare Deàs tenia paralitzades.—Va fer col·locar els quatre plafons horitzontals que representen escenes de la vida de la Mare de Déu. –La col·locació dels quatre profetes majors a la nau central. –Va construir l’edifici de cel·les de Nostra Senyora, obra de l’arquitecte Villar Carmona (fill de Villar Lozano ). Fou construït el cinquè misteri de dolor del Rosari Monumental, que sobrepassava tot el que s’havia fet fins aleshores. –Va acabar les pintures verticals del presbiteri (quatre plafons modernistes i dos plafons amb escenes de la llegenda de la Mare de Déu.) - Una setmana després d’inaugurar-se les pintures del presbiteri retornava l’abat Josep Deàs del seu viatge.                                                                                                                                       --------------------------------------------------------

  El preciós vitrall de la gran rosassa és una obra regalada pel benefactor Sr. Francesc Cabot Rovira, projectada per l’arquitecte Francesc de P. Villar Carmona, dibuixada per Enric Monserdà Vidal i realitzada en els tallers dels Amigó. Està situada en la mateixa línia, (davant per davant) a l’altre punt oposat de la basílica, amb la imatge de la Verge Moreneta. Representa la coronació de la Verge Maria per Déu Trinitat, Pare, Fill i Esperit Sant. – Aquesta corona és la que li va oferir el poble català. Configura una composició extraordinària. Té el sol i la lluna als seus peus, i a més té vuit divisions: la superior amb l’escut de Montserrat – l’inferior les inicials del seu benefactor FCR – en les dues del mig les lletres A.R. i J.D. inicials de l’Abat Visitador Dom Antoni Ruera i de l’Abat de Montserrat Dom Josep Deas – altres dues porten la lletra M (de Maria) i les demés la Creu de Sant Jordi, Patró de Catalunya. 

ANY 1892 –El dia 6 d’octubre pujava l’última diligència i començava el CREMALLERA, i tot i ésser una gran renovació, fou el cas que en poc temps entrà a formar part de la muntanya, els costums i el folklore de Catalunya, tal com si vingués d’una tradició centenària. Però no tothom estava d’acord amb el cremallera, hi havia dos bàndols: uns volien mantenir la mortificació de peregrinar i la dificultat de la pujada a peu, que donaria menys visitants però amb més devoció. Els altres deien que com més gent pugés a Montserrat, més gent estimaria la Verge.L’abat Josep Deàs va ser un enemic aferrissat del cremallera, tenia por de la massificació, que portaria una davallada important de la devoció. 

     

ANY 1892 - Inauguració del Cremallera                    ANY 1922 - Inauguració de l'estació que unia Ferrocarrils Catalans amb el Cremallera

                                                Algú havia dit, que si no es trobava cap raó important per a la instal·lació del cremallera, n’hi hauria prou per eliminar la diligència, (no per la diligència) sinó per acabar amb els renecs dels carreters. Els que vàrem conèixer el cremallera, encara recordem els gossets asseguts sobre les potes, amb una gorra de ferroviari, aguantant tot seriosos una bandereta, - la gent li tirava xavalla (calderilla) – Diuen els historiadors que s’han conegut vint gossos i set guardabarreres. Un d’ells, el Sr. Joan Jorba, un home que havia patit un accident laboral i havia perdut les dues mans va estar-hi molts anys, primer amb el gos Ku-Ki i després amb el gos Bo-Bi- També recordem el fum en passar pels túnels, o bé aquella particularitat del cremallera, que la màquina no anava al davant, sinó al darrere empenyent els vagons, la inèrcia d’aquests oferien resistència i la marxa es convertia en una sèrie d’empentetes que marcaven un compàs que anava bé per tota classe de cançons.

                                                                                                    

               

                     Ara, amb el cremallera, es podia anar i tornar de Montserrat en un sol dia.                                        -----------------------------------                                                                                                                                  

El Cambril on es venerava la Verge Moreneta no era pròpiament una capella, sinó més aviat com una sala d'audiències de la Reina del Cel. No hi havia altar, sinó unes escaletes per anar i tornar, de fer la besada a la Santa Imatge.-

        

Les dues grans i espaioses trones o púlpits (una a cada banda) foren posades per perpetuar la memòria del descobriment d'Amèrica per Cristòfol Colom i també per recordar al monjo de Montserrat Bernat Boil, (que el va acompanyar en el segon viatge) i que fou el primer Vicari Apostòlic del Nou Món. Les trones van ser estrenades l'any 1893, en fou l'escultor l'artista Bernadas de Barcelona i el fonedor Pere Gonzàlez, també de Barcelona. Era d'admirar l'elegant cúpula d'estil gòtic.- 

                      --------------------------------------------------------------------

ANY 1895 – El Rosari Monumental té el seu origen en la crida feta als catalans pel canonge Dr. Jaume Collell per tal d’homenatjar al Papa Lleó XIII. Aquest Papa acabava de proclamar una encíclica sobre el Sant Rosari que tingué un gran ressò arreu d’Europa. També l’any 1881 havia proclamat Patrona de Catalunya a la Verge de Montserrat. Per tots aquests fets es llençava la idea de construir un Rosari Monumental aprofitant el camí de la Santa Cova. - Calgué arranjar i adequar el camí, eixamplar i vestir d’una barana d’obra que defensés de caigudes al precipici.- 


La primera il·lusió era que el Rosari fos cosa de tot el poble català, de totes les classes socials, però la realitat va aconsellar que és fes en agrupacions i col·lectivitats per tal de poder tenir obres d’art com es mereixia el projecte.
Amb molts problemes econòmics es varen edificar els quinze misteris del Sant Rosari, ofrenats per famílies benestants com la Sivatte, Llagostera, Grau Maristany . . agrupacions com el Gremi de fusters. . la confraria Teresiana, els Terciaris franciscans, associacions catòliques del bisbat de Barcelona, la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, l’Associació de les Filles de Maria, l’Orde dels carmelites. . .
Passaren 20 anys des de la inauguració del primer misteri l’any 1896 fins l’any 1915 que es va inaugurar l’últim. Intervingueren quasi bé tots els artistes catalans de l’època (Renaixença – Modernisme). --  L’antic camí de plata, ara se’l podia anomenar camí d’or

                                                             Primer misteri de Glòria – La Resurrecció de Crist 
Aquest és el més conegut dels monuments del Rosari Monumental, perquè el va projectar inicialment l’arquitecte Antoni Gaudi. Ara bé, la seva construcció també fou la més accidentada, llarga i polèmica de tots els quinze misteris.
– Simbolitza la idea de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat.- Enric Prat de la Riba afirmava que aquest misteri, era l’homenatge dels homes nous de la política catalana,- “aquest misteri de la Resurrecció - és un humil homenatge de la nostra resurrecció nacional, - a la resurrecció de Jesús “.

      
Gaudí va fer construir la gran cova i el terraplè que simulava l’hort evangèlic (damunt l’abisme), va col·locar el Crist ressuscitat en el centre i l’escut de Catalunya fet amb la tècnica gaudiniana del “trencadís”
Sembla ser que a alguns no els hi va agradar i varen aconseguir que li fos retirada la direcció del projecte.- L’escultor Josep Llimona seguint en part el projecte de Gaudí i en part els suggeriments de l’abat Deàs, s’encarregà d'acabar-lo.
La benedicció del primer misteri de glòria i la inauguració de tot el conjunt del Rosari Monumental es va fer el 29 d’octubre de 1916 i comptà amb la presència del bisbe de Barcelona Dr. Enric Reig i Casanova i el de Solsona Dr. Francesc Vidal i Barraquer.
Però també diuen que a molts els hi hauria agradat que Gaudí hagués dissenyat la façana de l’església, el problema que a tothom feia por era que les obres de Gaudí s’eternitzaven i al final resultaven molt cares.
Els primers dies de la guerra civil el misteri sofrí nombroses mutilacions, les ales de l’àngel, els caps, els braços i les mans de les escultures foren trencats i el misteri restà en un estat lamentable. La Lliga Espiritual va finançar la restauració. - 
El Crist Ressuscitat que Gaudí havia col·locat per damunt del sarcòfag i en el centre del Misteri va engegar la polèmica dels altres artistes i va ésser desplaçat a una banda. – Una esllavissada va trencar el mur de l’hort i es va refer en línia recta. La darrera reforma (any 2015) ha retornat el Crist, a la seva posició inicial i el mur de l’hort, amb la curvatura clàssica de les obres de Gaudí.

ANY 1901 – És inaugurada la gran façana de la basílica. L’arquitecte Villar Carmona va concertar-la (al marge de l’abat) amb les germanes Emilia i Elvira Llagostera que costejaven l’obra. Als costats de la porta d’entrada a la basílica s’hi troben els dos medallons que les recorden). Villar Carmona va presentar el projecte a Josep Deàs com a cosa feta i sense admetre esmenes. –L’abat volia una façana neogòtica i Villar Carmona li va fer entendre que “qui paga mana”. Es va fer la façana per la força, és considerada salmantina o neoplateresca. Peró Villar Carmona no va tornar a fer cap més obra a Montserrat i també va haver d’entendre que “qui mana acomiada” i també que ""qui té el cul llogat, no seu quan vol."

        

 

 

 

 

 

 La presideix les figures del Salvador envoltat de l’apostolat, que està dret damunt d’ares romanes invertides, per expressar el triomf del cristianisme sobre el culte pagà. Per damunt la gran rosassa, envoltada per quatre figures que representen a les quatre virtuts cardinals: Prudència – Justícia – Fortalesa i TemperànciaLes figures dels apòstols són d’Agapit Vallmitjana i el seu germà Venanci va fer els relleus dels tres timpans: el central representa el bisbe Urquinaona demanant al Papa Lleó XIII la proclamació de la Mare de Déu de Montserrat com a patrona de Catalunya; i en els altres dos si representa el Naixement i la Dormició de la Verge.

ANY 1896 - S'inaugura la il·luminació elèctrica.

ANY 1904 – El rei Alfons XIII va pujar a Montserrat i va passar revista a 16,000 sometents. Era el dia de la proclamació de la Verge de Montserrat com a patrona del sometent.El sometent era aquell cos de gent armada no pertanyent a l’exèrcit, (més aviat rural,) que es reunia en un moment donat per perseguir criminals o defensar-se de l’enemic. Se’l cridava per mitjà del toc de campana (tocar a sometent.) - Les autoritats forasteres que l’acompanyaven no s’explicaven que en un acte que es feia després de dinar, amb tants homes armats, no es produís el més petit incident ni és veies cap home en estat d'embriaguesa. Tant d’ordre en tants milers d’homes armats els deixaren admirats. - No estaven acostumats al caràcter català ni a la institució del sometent. Tots varen felicitar el rei Alfons XIII, per ser-ho d’un poble que havia de ser molt bo per poder fer sense perill per a la seva persona, semblant aplec de gent armada.

 

   
Canal dels Avellaners abans de la instal·lació del funicular.      Inauguració del funicular a Sant Joan.  

ANY 1908 – El rei Alfons XIII i la reina Victòria tornen a pujar a Montserrat però sense cap solemnitat, doncs aquell mateix matí havia mort el cardenal Salvador Casañas i Pagès. Ell havia nascut a l’any 1834 – L’any 1879 fou nomenat bisbe d’Urgell – L’any 1895 el Papa Lleó XIII el va nomenar cardenal – L’any 1905 va patir un atemptat anarquista del que va sortir il·lès – Va fundar moltes institucions benèfiques, religioses i docents.

ANY 1910 - Josep Deas inaugurava la capella de La Puríssima Immaculada obra de l'arquitecte Josep Mª Pericas, la resta de les capelles de la basílica estaven també acabades, com les estacions del Rosari Monumental del camí de la Santa Cova. Era l'any 1912 quan es va sentir vell i va presentar la seva dimissió. Va ostentar el títol d'abat de Montserrat fins a la seva mort.

                                            Presbiteri de la basílica de Montserra, aproximadament any 1910

                            Imatge de la Verge Moreneta amb els vestits postissos

                                          Sant  Benet -- i - Santa Escolàstica

                               Sant Pere Damià (Cardenal) - i -  Sant Bernat Abat de Claraval

                               Sant Anselm (Arquebisbe de Canterbury) - i - Sant Ildefons (arquebisbe) 

                               Santiago  el Major Patró d'Espanya - i - Sant Jordi Patró de Catalunya                                           
       

Plaça de Santa Maria (aprox . any 1910) Aparcats s’hi poden veure tres carros, els vehicles de transport d’aquells temps.  Obres per l’arribada del cremallera a Montserrat any 1890   

 

 

La fotografia confirma el fet que ens explica l’ història. L’antiga ermita de Sant Jeroni, any més tard del seu abandonament s’havia utilitzat com a restaurant (1910) – En el cim de Sant Jeroni s’hi estava construint La Miranda del Sagrat Cor que fou acabada l’any 1912.  Al segle XX s’edificà un restaurant sobre les runes de l’ermita. En una crònica de 1932 s’explica que el restaurant de Sant Jeroni és del propietari de la Fonda de les Coves, de Collbató. L’explotació anava a càrrec dels senyor Pere Bacarissas i ell mateix i els seus empleats eren els encarregats de recollir les dades cada dia.

   

La protecció de l’anemòmetre contra els llamps era molt necessària, per això es col·locà dins d’una gàbia de ferro connectada per mitjà amb un cable amb la planxa de terra on anava a parar el parallamps en el templet. La part registradora de l’anemòmetre i la bateria de piles estaven situades dins del templet que era la miranda de sant Jeroni. Un fil conductor de 12 caps, protegit per un tub de plom, connectava l’aparell receptor amb l’inscriptor.    
A inicis del segle XX s’inicien les primeres observacions meteorològiques sistemàtiques fetes en el monestir de Santa Maria de Montserrat. Coincidint amb l’aparició de la Revista Montserratina  l’any 1907 comencen a aparèixer uns resums mensuals de les observacions a l’observatori del monestir realitzades pel pare Narcís Pérez. El Servei Geològic de Catalunya donà un sismògraf a finals dels anys 80 del segle XX per integrar Montserrat en la xarxa catalana d’observacions de terratrèmols on participaven també Olot, Vielha, Les Avellanes i l’observatori Fabra

Tot seguit és elegit abat Antoni Mª Marcet i Poal nat a Terrassa el 5 de juliol de 1878. Va començar un sentiment nacionalista català. Estava molt compenetrat amb el projecte de Torres i Bages, l’home que la història de Catalunya anomenarà sempre com: el bisbe. L’etapa de l'abat Marcet va ésser molt difícil, doncs el nacionalisme català començava a créixer i l’abat es trobà entre mig d’aquella renaixença i políticament i eclesiàsticament li sortiren una gran quantitat d’enemics. Si bé és cert que no fou mai un home polític, també és cert que no dissimulà les seves simpaties pel moviment regionalista de la Lliga, que agafà molta empenta sota el impuls de Prat de la Riba.  

 

 La Dictadura de Primo de Rivera (any 1923) si bé no va prohibir el català, va fer treure les insígnias catalanes que es venien a la tenda i esborrar els rètols escrits en català. Fou una època diguem-ne tragicòmica. Es van prohibir els "Pomells de Joventut", una romeria procedent de Sabadell, una de l'Orfeò Català, del Club de futbol Bardelona .... eren considerades perilloses per a la tranquil·litat pública, no fos cas que tinguessin caire catalanista i separatista.      ANY 1924 – Cas curiós: el dia dels Sants Innocents el diari “ La Vanguardia “ va publicar una innocentada que deia: “ La bandera catalana está ondeando en la cima de la roca Cavall Bernat.” La Guàrdia Civil va rebre l’ordre de treure-la. Encara la busquen.
Poques setmanes després es va fer córrer la veu – s’han vist banderes catalanes per tot Montserrat – a cada roca una bandera – i altra vegada la Guàrdia Civil cap a Montserrat. Això farà que hi hagi guàrdia permanent. S’arribà a tenir-hi dos policies sempre vigilant, perquè no es posessin banderes i perquè les homilies i sermons es fessin en castellà.
Començava la publicació de la Bíblia en català. - Davant d’una sèrie d’actes tímidament en català, hi hagué inspeccions del Nunci Tedeschini, enviat del Papa, on els monjos declaraven sota jurament.- Inspeccions del general dels jesuïtes, Ledochowki. Inspeccions del general dels benedictins de Subiaco, Maur Etcheverry. Els monjos tenien molta cura de no fer o dir res que pogués molestar a Espanya.
Encara que no pertany a la història de Montserrat, per entendre les relacions entre Catalunya i Castella val la pena recordar que el 25 de juny de 1925 el general Milans del Bosch va clausurar el camp de futbol del Barcelona (les Corts) per haver xiulat l’himne espanyol en un partit amistós contra Anglaterra.
També es feia córrer que a Marcet l’havien exiliat. - El que va passar fou que Marcet va tenir problemes (pel català) quan acceptà la presidència dels Jocs Florals de l’any 1924 celebrats a Barcelona. Potser que degut a tants i tants problemes i per motiu de salut (doncs havia sofert un col·lapse que l’afectà greument) passés una llarga temporada fora de Montserrat. Això si, sempre seguit per dos policies secretes per vigilar on s’adreçava.

    Fou el cas que anà a Roma, on el Papa Pius XI l’increpà durament per la seva suposada actitud política. Marcet va mirar de fer-li entendre, que per ensenyar religiosament en mig del seu poble, tenia que utilitzar la llengua i la cultura pròpia del país. Pius XI canvià d’opinió i li va dir que continués d’acord amb la seva consciència. 
Marcet sempre va tenir molt bones relacions amb Puig i Cadafalch, Francesc Cambó, Vidal i Barraquer, Francesc Macià, Bonaventura Gassol. . . va iniciar el Museu de Montserrat i l’any 1915, va fundar l’Analecta Montserratència i la Catalonia Monàstica, les dues en català. Les dues revistes s’editaren fins el 1936. – El 1951 tornaren a editar-se, ara fusionades en una sola, l’Analecta Montserratència. 

   

                     Ceremònia per nous monjos                                               Casament a Montserrat - 1951 -     

          ---------------------------------------------------------------------     
ANY 1929 – El rei Alfons XIII va estar present en l’ofrena de la bandera pagada per totes les diputacions d’Espanya. El discurs d'ofrena l’acabà dient: I tal como su Divino Hijo fundó Una Santa Iglesia Católica, así permanecerá siempre España, Una, Santa i Católica. Els generals Primo de Rivera, Milans del Bosch i també el general Barrera que estaven presents a l'ofrena l’hi explicaren a l’abat Marcet que la bandera representava “la unidad de los pueblos que integran las provincias españolas”. Per tan, res de separatisme.
Aquesta bandera de les diputacions d’Espanya, més la bandera del Requetè (el Terç de Montserrat) ofrenada l’any 1939, (del Requetè a la seva patrona,) varen estar exposades en un preciós armari d’eben fins l’any 1997 que si va afegir la bandera catalana, ofrena de les comarques de Catalunya.

ANY 1931 – A Catalunya s’instal·la la II República. El president Francesc Macià visità diferents vegades la muntanya de Montserrat per ensenyar-la a personalitats estrangeres. També aquest any es crea la Federació de Joves Cristians de Catalunya (FEJOCC) que presidia Fèlix Millet i Maristany amb el lema “Catalunya serà cristiana o no serà”. – El juliol de 1936 hi havia 14,000 fejocistes. Quan va esclatar la guerra civil molts foren perseguits i afusellats. Uns col·laboraren amb l’exèrcit nacional i d’altres lluitaren amb l’exèrcit republicà.
ANY 1936 – En les eleccions democràtiques del 16 de febrer, guanyen les esquerres, tant a Catalunya com a tot Espanya. Això comportà que l'oligarquia financera i latifundista espanyola es confabulés amb alguns caps de l’exèrcit espanyol: Franco. . . Sanjurjo. . . Mola. . . per capgirar radicalment la situació política aprofitant l’excusa que els donà l’assassinat del dirigent José Calvo Sotelo, i va començar l’aixecament nacional el dia 18 de juliol.
En el mes de març, ja l’abat Marcet havia traslladat secretament la imatge de la Verge a una casa de l’Escaldes d’Andorra. Creient que no hi hauria guerra i que en qüestió de poc temps la revolta s’apaivagaria va fer retornar la imatge al monestir. Però finalment, preveient l’aixecament militar la imatge fou amagada (aparedada) en un lloc dissimulat del monestir. – Nomes tres monjos sabien on estava amagada i per cert, entre els tres, no hi havia l’abat Marcet. En el santuari la imatge de la Verge se substitueix per una còpia.

18 de juliol dissabte – El telèfon es talla.
19 diumenge – Puja l’últim cremallera, però no torna a baixar; a Montserrat hi havia retingudes més de 500 persones.
20 dilluns – Arriben a Montserrat notícies alarmants per la radio. El general Quiepo de Llano des de radio Sevilla informava que: los rojos habían saqueado e incendiado el monasterio de Montserrat. A  Monistrol ja ondejaven les banderes de la F.A.I.
21 dimarts – Es veu el fum de l’església d'Olesa. L’abat Marcet envià un missatger: J. Parellada,- metge i aleshores novici - i Pere Tarrés (metge fejocista) per entrevistar-se amb Ventura Gassol. Mentre l’abat reuneix tota la comunitat per explicar el problema. S’acorda vestir de paisà i es reparteixen 30 pessetes per cap.
22 dimecres – Arriben a Montserrat 15 mossos d’esquadra, enviats per Josep Mª Espanya per prendre possessió del monestir - santuari, en nom de la Generalitat. Al mateix temps, arriben els del Comitè Revolucionari de Monistrol, que també en volen prendre possessió. Arriben poc després, diferents comitès amb cotxes de la F.A.I. de la C.N.T. i del P.O.U.M., tot estava a punt per calar foc al monestir -santuari. Arribà també el diputat Joan Soler i Pla, persona de molt temperament i més amic de fer servir les armes que no pas de dialogar; s’enfrontà decididament als incendiaris i va salvar Montserrat. 
Es preparen gestions a Monistrol, perquè el Comitè donés passis als monjos per sortir de Montserrat. Però el Comitè volia l’abat Marcet i, segons deien, els peixos grossos, per fer-los judici, per saber on tenien amagades les armes. Uns monjos espantats s’enfilen per l’escala dreta fins al fondal de Sant Dimas, mentre l’abat Marcet destrueix documents de l’arxiu.
Els monjos enfilats a Sant Dimas sabien que no hi havia perill, quan des de l’hotel estenien un llençol blanc al terrat i que només ells veien. També uns grups de monjos es dispersaren per la muntanya. Alguns marxaren a peu, quasi bé tots aquests foren detinguts i molts afusellats. 

 23 dijous - Comencen a marxar autocars amb gent cap a Barcelona.
A les set de la tarda l’abat Marcet, gràcies a l’ajut d’uns fidels mossos d’esquadra va anar a Barcelona per entrevistar-se amb Ventura Gassol. Varen baixar per la carretera de Collbató, doncs a Monistrol els esperava un escamot amb més de 200 homes del Comitè. No n’haurien sortit vius.
24 divendres – Alguns familiars pugen a Montserrat per emportar-se els escolanets. Arriba el Sr. Joan Puig i Ferrater.
25 dissabte – El delegat Puig i Ferrater, al revés de Soler i Pla, era un home dialogant i polític d’ofici que començà a organitzar la sortida dels monjos.
26 diumenge – Quan els monjos ja a dalt de l'autocar estaven a punt de sortir cap a Barcelona, arribaren els del Comitè, pararen els autocars i diuen que volen fer judici, doncs s’acabava de trobar una caixa amb 40 armes (pistoles i fusells vells) que diuen que havien estat del sometent.
27 dilluns – Fent veure que estaven detinguts pels mossos d’esquadra, els monjos són portats a Barcelona. Abans de marxar varen fer una crida urgent per tota la muntanya, perquè sortissin els monjos que estaven amagats. Arribats a Barcelona passaren la nit a la Comissaria d’Ordre Públic de la via Laietana, i a l’endemà Frederic Escofet, responsable dels mossos d’esquadra els va allotjar en un local discret. Els monjos que demanaven d’anar a un domicili amic també els hi va portar.
AgostJoan Puig i Ferrater és nomenat conseller de Sanitat i d’Assistència Social del Govern català, el substitueix el senyor Carles Gerhard i Ottenwaelder (de Valls) Des de l’agost de 1936 fins el desembre de 1938 Carles Gerhard va ésser el vigilant i vetllador responsable del monestir,
Montserrat anà recobrant a poc a poc l’antiga fesomia. Esdevingué un monestir regit per un abat laic. Tornà a ésser visitat per molts catalans i estrangers que feien cap a Barcelona i eren obsequiats per la Generalitat amb una excursió, a fi de demostrar que no perseguien les coses religioses, com havia estat dit per la premsa mundial.
Durant la guerra, Montserrat es convertí en l’Hospital Militar Z de l’exèrcit de l’Est en la nomenclatura oficial.

Va arribar a assolir una xifra de tres mil llits. La urgència d’obtenir nous llits va obligar a utilitzar peces com el rebedor dels monjos, que fins aleshores havien estat respectades.
ANY 1936–Diaris com: “Treball “ del PSUC i també “Solidaritat Obrera “ de la CNT alertaven sobre el cas de Montserrat. En són bona prova escrits com: Les amistats personals d’algun conseller, no han d’evitar que els frares abandonin per sempre més el territori. . . o bé “que els feixistes” puguin eludir el nou estat de coses, no, de cap manera, aquí tenim per exemple Montserrat. . . .S’ha de recordar que Ventura Gassol, Josep Mª Espanya, Corachan i Puig i Ferrater, com molts d’altres que varen col·laborar en el salvament de Montserrat i de la seva comunitat, hagueren de fugir de Catalunya, doncs foren amenaçats i perseguits.
Montserrat es convertí en la residència oficial del president de la República Manuel Azaña. (Si bé va estar-hi pocs dies) També més tard hi va residir el president Lluís Companys. Amb Puig i Ferrater primer i Carles Gerhard després s’arribà a un modus vivendi amb el comitè de Monistrol per tal que el monestir i el santuari fossin respectats i considerats béns del poble, apropiats per la Generalitat.
El camí dels monjos cap a l’exili, té una història difícil d’esbrinar. Dels quasi cent monjos que marxaren de Montserrat, al final, arribaren a Itàlia poc més de quaranta. L’abat Marcet amb dos monjos més pogueren embarcar en el vaixell italià Principessa Maria.
Sembla ser que es feren molts contactes i reunions per aconseguir salvar els monjos de Montserrat, amb altres monjos i capellans de Barcelona, protegits tots ells per la Generalitat i reunits en dos locals molt discrets de la ciutat. Van oferir la seva col·laboració les ambaixades de França i d’Itàlia. S’arribà a l’acord que un vaixell italià, el Tevere, portaria a Itàlia a un centenar de persones. Va ésser el cas, que quan ja estava tot arreglat, dos dies abans de l’arribada del vaixell, l’ambaixada francesa presenta a una vintena de persones a les que es veien obligats a protegir - i proposen – o sortien aquestes persones o no col·laboraven 

Però és que a l’altre dia l’ambaixada italiana presenta la mateixa proposta, o sortien una quinzena de persones que protegien o no col·laboraven. Algú havia d’esborrar noms de monjos de Montserrat, per deixar lloc a aquestes persones imposades per les ambaixades. També es diu, que anaren a buscar els monjos que estaven amagats en pisos de familiars o d’amics, i que per por, deien que allà no hi havia cap monjo.
Però el moment culminant es produí el dia de marxar, quan el vaixell que estava ancorat al port de Barcelona i tenia prevista la sortida a última hora de la tarda es va presentar el problema de: i ara com si va al vaixell? 
La Generalitat no es volgué responsabilitzar del trasllat, hi havia el perill de l’enfrontament a trets amb els milicians i patrulles anarquistes que vigilaven el port, - anar-hi de un a un, era un suïcidi segur – anar-hi en grups era massa perillós perquè els milicians sabien que qui volgués fer-se escàpol triaria la sortida pel camí del port; per això la vigilància era molt acurada i feia molta por l’actuació de les patrulles, doncs, quan detenien algun fugitiu, molt sovint ni tan sols li feien judici.
Ni una pel·lícula pot tenir un desenllaç com el que es va produir, (i és que hi ha tantes versions dels fets d’aquells dies, que per entendre el que, possiblement, va passar, s’ha d’explicar com si fos una novel·la.) A punt de sortir el vaixell, es presenten uns milicians disposats a fer un tracte – porten sis persones que volen que surtin amb el vaixell- son familiars dels milicians i dos d’ells són capellans, germans de dos "jefes" de les patrulles. El tracte és: si surten les sis persones que porten – surten tots – Dit i fet. Amb tres camions els traslladaren fins el vaixell. Es compren que els monjos que pogueren embarcar i fugir a Itàlia, no expliquin la història tal com la poden explicar els que de grat o per força, es quedaren en terra. Se suposa que els milicians, per quedar bé amb els seus companys, els explicaren que quan estarien fora del port, els matarien a tots i els tirarien al mar.
Es fa estrany que ni Marcet ni Escarré haguessin explicat mai la fugida de Montserrat, per confirmar, matisar o negar tots aquests fets.
Des de l’exili, l’abat Marcet va escriure cartes a monjos que estaven en edat militar, recomanant que s’allistessin a l'exèrcit de Franco com a capellans castrenses. Marcet pensava que si no feia aquesta acció i Franco guanyava la guerra seria molt difícil pels benedictins poder instal·lar-se de nou a Montserrat.

El germà Carles Areso fou nomenat per Carles Gerhard funcionari de la Generalitat, es va quedar tot el temps de guerra com a porter, vigilant i guia del monestir. Explica els grans robatoris que es feren al monestir. Diu que s’emportaren segells de les col·leccions que tenia Montserrat, i assenyala a Puig i Ferrater i al Dr. Targa de Monistrol. Diu que pujaven grups dels pobles veïns de trenta i quaranta persones per escorcollar els tresors amagats. Una manera de calmar els ànims era deixar emportar-se coses: sabates, teles, rellotges, objectes d’escriptori, fou requisada tota la plata, va desaparèixer l’estàtua de l’abat Oliva (obra de Llimona), varen ser profanades fins i tot les tombes buscant tresors. . ·
Varen enderrocar el monument als herois del Tambor del Bruc, l’ermita dels apòstols, l’ermita i el Sant Crist de Sant Miquel, les 14 estacions monumentals del Via-Crucis i el monument a la Immaculada. 
I com a fet curiós i anecdòtic, no varen enderrocar els quinze misteris del Rosari Monumental instal·lats al Camí de la Santa Cova. Però que ningú es pensi que se’ls devia entendrir el cor, o bé que algú els fes entendre que destruir-los estava mal fet, o que va haver-hi intervenció divina. . . No els varen enderrocar, perquè no cobraven. . . que amb un cop de geni es trenquin vidres a cops de roc, o bé que s’apilin bancs i cadires al costat dels altars de les esglésies per calar-hi foc - això és fàcil - . . . però pujar cada dia i cada setmana amb escarpres i martells, pics i pales per enderrocar monuments, arriba el dia que hom diu: aquí qui paga, perquè si no cobro no treballo, i com que no varen cobrar deixaren la feina. . . i se salvaren els monuments del Camí de la Santa Cova.. .ara bé, la capella de la Santa Cova sí que li van destrossar el seu interior, van tirar per terra la imatge de la Verge que el caure damunt de l’altar el va trencar, i també la imatge de marbre de la Verge va quedar mutilada.

 ANY 1938 –En el monestir s’hi celebrà una sessió de les Corts de la República a la que assistiren Negrin i Dolores Ibarruri. Coincidint amb la política religiosa del govern republicà, propiciada pel ministre basc Manuel de Irujo (catòlic practicant) es volia reobrir Montserrat al culte per demostrar a tothom que a Catalunya, la religió no constituïa cap delicte.   

 

L’abat Marcet i els monjos que hi havia a Barcelona i els seus voltants no cregueren oportuna la reobertura, per la manca de seguretat que encara hi havia pels monjos.
Marcet va intentar establir-se a Leyre (Navarra) però va sofrir insults i vexacions, no els volien, (digueren alguns diaris que mai s’admetrien monjos catalans separatistes). L’únic que els va ajudar fou el bisbe de Pamplona oferint el seu palau episcopal. Finalment s’establiren al balneari de Belascoain. Eren més de vint monjos. Els problemes dels catalans i de la llengua catalana seguien igual.
ANY 1939 – Carles Gerhard tenia l’ordre d'emportar-se tot allò de valor, doncs ferien volar el monestir amb dinamita. Gerhard si va oposar, també el director de l’hospital el comandant metge Josep Riu Porta i fins i tot el comissari polític, i l’ordre no es va complir. El metge Josep Riu estava satisfet de la feina que s’havia fet a l’hospital, recuperant els ferits per mitjà de l'esport i la gimnàstica, i no malmetent res de les dependències religioses. Per aquests fets, quan pocs dies abans d’abandonar el monestir (gener de 1939) entre 18 i 20 trens del cremallera amb tres vagons cada un, s’havien emportat objectes de Montserrat, semblava molt clar, tal com publicava la premsa, que Montserrat havia estat saquejat. Però sembla ser molt cert que s’emportaren els objectes de l’hospital militar, que en la retirada de l'exèrcit republicà, l’anaven a muntar de nou a la ciutat de Figueres. 
Els monjos de Montserrat, al començament de l’any 1939 estaven repartits a més de Belascoain, pels voltants del Miracle de Solsona, a la presó Model, alguns estaven mobilitzats a l’exèrcit nacional fent de soldats o de capellans castrenses, també n’hi havia dispersos per Portugal, Andorra, Itàlia. Palestina, França, Bèlgica, Alemanya. . 
L’abat Marcet va reconèixer en arribar a Montserrat, que la basílica era pràcticament intacta i el monestir i els edificis annexos podien ser retornats a l’estat primitiu amb reparacions més o menys costoses.
No hi havia res, tanmateix, que pogués omplir el buit dels que havien mort d’una manera o altra durant els anys de lluita fratricida; el món de 1939 era ben diferent d’aquell en què s’havia desplegat el Montserrat de la República i de l’autonomia catalana. Davant l’abat Marcet, retornat al monestir el 7 de febrer, i dels seus monjos s’obria un nou capítol de la història de Montserrat, ple d’il·lusió i d’esperança, però on s’endevinaven dificultats i sofriments de tota mena.
En aquell temps, Montserrat depenia de la Conselleria de Cultura de la Generalitat, és a dir de Ventura Gasol, el qual havia fet els possibles i els impossibles perquè els monjos i el monestir no fossin afectats per l’onada de follia que planava damunt del país. Primer de tot envià quinze Mossos d’Esquadra i a Joan Soler i Pla, diputat i metge de gran renom, persona de molt temperament i de molta empenta, poc amic de dialogar i més decidit a solucionar problemes amb les armes- de fet va salvar a Montserrat - Pocs dies desprès arribava Joan Puig i Ferrater, senyor dialogant i polític d’ofici, que va temperar una mica els ànims, però aviat aquest fou nomenat Conseller de Sanitat i Assistència Social i va ser substituït per Carles Gerhard Ottenwälder, que fou nomenat Conservador de tots els edificis i de tots els objectes que es trobessin en el seu interior. Ventura Gasol tenia fortes pressions perquè no hi posés a una persona d’àmbit religiós, i Gerhard era agnòstic, (si bé respectava el fet religiós ja que la seva esposa era creient i practicant catòlica.) Gerhard es va instal·lar a Montserrat amb la seva muller Teresa Hortet Mallafrè i els seus fills. Durant la seva estança, Montserrat esdevingué un lloc on es donaven cita personatges importants del moment: Manuel Azaña el convertí en “casa presidencial” al llarg de gairebé dos mesos – Lluís Companys hi tenia una cambra parada i la seva segona muller no volia que fos ocupada per ningú, ni tan sols per la seva filla Maria Companys. La família es va refugiar precipitadament a Montserrat quan, durant els terribles bombardeigs del mes de març de 1938, fou tocada per una bomba la casa del President, a la rambla de Catalunya La instal·lació a Montserrat del tresor de la República, amb la subsegüent presència d'una petita guarnició, no va agradar al President, ni a la seva muller, que es feren arranjar la torre d'«El Burés», al terme de Castellbell i el Vilar També hi van fer cap a Montserrat: Josep Tarradellas, Antoni Sbert i Joan Comorera i mai va faltar a la taula: ous, verdura, fruita, aviram ...... provinents de la finca Can Castells. – a més d’aquests grans personatges també i feren estada artistes com Josep Viladomat, metges com Josep Trueta - al mateix temps que hi pujaven, gairebé com a visita obligada, polítics, intel·lectuals i gent de tota mena que podien comprovar com el monestir, l’església, la Imatge de la Verge (no era l’autèntica) es conservaven amb respecte i amor.
El gener de 1938 va rebre la visita de Josep Prat – sots-secretari del Consell i col·laborador de Juan Negrin (cap de govern de la República), preguntant sobre la possibilitat de celebrar (amb molt de secret) una de les darreres sessions de les Corts de la República. S’hi va celebrar en el refetor del monestir i fou presidida per Diego Martínez Barrio i on va parlar la diputada Dolores Ibarruri. Finalitzat l’acte el ministre de finances Mendez Aspe demanà un lloc segur per dipositar-hi part del tresor de la República, per el qual fou habilitada la cava del restaurant.

       

  Discurs de Joan Negrin        Discurs de Dolors Ibarruri       Un dels camions que transportava el tresor
Aquest tresor era transportat per molts camions i anava custodiat per una companyia de carrabiners. – No va estar-hi amagat gaire temps. No he pogut trobar cap informació sobre el fet que el transport del tresor passes per Montserrat en cap historia – només en les memòries de Gerhard - doncs la historia nomes parla de l’or de Moscou portat des de Cartagena a Rússia, com a pagament de l’armament que aquesta enviaria i perquè servis per pagar als militars republicans fins i tot en el exili. I també parla d’una part del tresor guardat a Agullana i que finalment va quedar a Mèxic en mans de Indalecio Prieto, Josep Andreu Abelló i uns pocs més, que s’hi enriquiren.
Gerhard no tenia un bon concepte del president Companys, per la seva poca personalitat i el seu caràcter negatiu i derrotista, però tampoc sentia cap simpatia pel president Tarradellas. De fet mai, cap dels dos, havien tingut bones relacions amb el president nacional espanyol Manuel Azaña, ni en cap dels altres líders dels diferents partits catalans. Quina pena, pensar que si hagués comptat amb governants honestos, Catalunya hauria pogut oferir, amb motiu de la subversió militar, una prova magnífica de la seva capacitat com a poble i hauria pogut fer-se amb atribucions que, per tal com les circumstàncies excepcionals del moment ho postulaven imperiosament, ningú no hauria tingut després força moral per a llevar-les-hi.
És cert que la majoria dels homes que en aquelles circumstàncies tingueren a llurs mans els destins de la nostra terra - n'hi havia de tots els partits- en general, eren demagogs i desaprensius, què se'ls en donava, a ells, la llibertat de Catalunya? Catalunya i la seva llibertat no havien constituït per a ells mai, altra cosa, sinó l’escambell que els permetés satisfer sòrdides ambicions de partit o personals.
El germà Carles Areso fou nomenat per Carles Gerhard, funcionari de la Generalitat durant el temps de guerra, com a porter, vigilant i guia del monestir, càrrec pel qual cobrava un sou. El germà Areso era nat a Lazkao (Lazcano, Vitòria), el 1899. s'establi definitivament a Montserrat el 1931. Explica que no podia aturar els robatoris que feien grups de persones i que junt amb Carles Gerhard decidiren que s’emportessin sabates, teles de roba, aparells de poca importància per tal de que no robessin objectes pel culte. Areso amagava tot el que podia i procurava que tothom es comportes amb el màxim de respecte en l’interior de l’església, al mateix temps que va procurar que es pogués efectuar (si bé d’amagat) la missa cada dia. 
Li va suposar un problema el fet de que les germanes dominiques haguessin marxat al començament de la guerra ( elles eren les responsables de: la neteja general, dels lavabos, de les robes, de les vestimentes i del monestir) – alguns hi volien posar a dones del poble de Monistrol i d’altres no ho volien, doncs no hi tenien confiança, ja que tothom robava. Un gran problema li va ocasionar un habitant del poble de Monistrol, un polèmic personatge, que feia d'encarregat dels treballadors i, pel que es veu. sentia una profunda aversió a tot signe religiós, féu esmicolar totes les catorze belles estacions del Viacrucis, i féu servir els trossos que en sortiren per a voreres i graons del camí, i els que sobraren els deixaren apilats, en el mateix lloc on havia estat l'estació. Féu arrasar també l'antiga capella dels Apòstols, que si bé no tenia gran valor arqueològic, feia alguns segles que estava en aquell extrem del santuari
Areso va exercí una altra mena de activitats a Montserrat, col·laborant amb l’anomenada “quinta columna” ajudant a l’exèrcit nacional, des de la ideologia falangista. Ell i el telefonista Pujol controlaven la central de Montserrat i la de Terrassa. En ésser detingut el 1938, fou dut a txeca de la Bonanova, fou empresonat successivament als vaixells «Argentina» i «Villa-Madrid». Acusat d'alta traïció, fou condemnat a mort, però el seu amic Manuel de Irujo l’hi aconseguí només una pena de 30 anys, que complí a la Model, fins a l'entrada de les tropes franquistes. Després rebé l'encàrrec de recuperar diversos objectes del monestir, escampats i amagats als diferents llocs que només ell sabia. Mori el 1946 a Montserrat, afectat de meningitis.

              Diferents celebracions i processons - en la Plaça de Santa Maria i davant del monument a La Immaculada - estació del cremallera-

                                                            EL   CAMÍ   DEL  VIA - CRUCIS Pels anys cinquanta fou projectat un nou Via-Crucis, l’arquitecte fou Francesc Folguera i les escultures eren Margarida Sans Jordi i de Francesc Juventeny.

 

En la segona etapa les obres són de l'artista Domènec Fita, segons un model estilitzat i fetes amb ferro forjat.

               

La capella de La Soledat o de La Dolorosa, decorada amb pintures de Darius Vilàs i amb una escultura de Josep Llimona, es troba al final del Via - Crucis, i si bé durant la guerra de 1936 - 1939 va ésser molt malmesa, amb el temps s'ha pogut recuperar totalment.- Al llarg dels darrers anys, però, les esllavissades i el poc respecte d’algunes persones cap els béns col·lectius han malmès algunes figures.                                               ------------------------------------------------------------------------------------

 Els tradicionalistes són persones que lluiten per conservar els sistemes i costums que tenen molts anys d’història. L’estat, l’església, la religió, la moral ....... són tradicionalistes, i a ells els es molt difícil acceptar algun canvi que signifiqui deixar la tradició. L’adveniment de la II República va ajuntar les diferents branques carlistes en un partit anomenat Comunió Tradicionalista Carlina.
En el començament de la Guerra Civil els carlistes Mauricio de Sivatte, José Mª Cunill, Josep Bru, Salvador Bonet, Ramon Gassió  i d’altres... s’ajuntaren per formar una unitat de combat diferent del exèrcit revoltat, creant un Terç de Requetè, en el que més tard s’hi uniren la Federació de Joves Cristians de Catalunya (FJCC) creada pel Dr. Albert Bonet i en la que després, també hi va col·laborar el beat Pere Tarrés, formant entre tots el Terç Requetè de la Mare de Déu de Montserrat, del que n’era patrona la Verge Moreneta.
El grup català va néixer a la ciutat de Saragossa el 25 de setembre de l’any 1936 amb 15 joves que formaren una secció. A mida que s’anava coneixent aquell fet s’hi apuntaren altres catalans, que havien pogut passar-se al bàndol nacional i junts arribaren a formar una centúria catalana. Els ajuntaren amb el Requetè dels Almogàvers i ara tots junts ja formaren el Terç Requetè de la Mare de Déu de Montserrat – formant part de la 74 Divisió. L’alferes Pere Gallart i Folch i el capellà mataroní Salvador Nonell i Bru foren els líders durant tot el conflicte. La llengua que es parlava i totes les ordres que es donaven eren en català. Les seves actuacions foren una gran demostració de valentia en les batalles de Vilalba dels Arcs in en la del Ebre. La seva consigna era: no hi ha millor soldat, que un requetè acabat de combregar. Entraven en combat cantant “El Virolai”. En tornaren pocs i 22 d’ells, acabada la guerra, es convertiren en sacerdots. Els noms dels requetès morts estan gravats en les estacions del Via Crucis de Montejurra. 
El dia 28 d’octubre de 1939, el Terç volgué ofrenar la seva bandera a la Mare de Déu de Montserrat i aquell mateix dia es va posar la primera pedra de la capella- mausoleu pels morts del Requetè, l’únic cas permès a Montserrat.
Sap greu el fet, de que no fossin ben mirats pels comandaments nacionals, doncs tot i el seu heroisme ben demostrat, mai van destacar les seves gestes, perquè “eran catalanes” i acabada la guerra tampoc foren compresos per gran part de la societat catalana perquè “havien lluitat en el bàndol nacional”
L’any 1956 es va fundar la Germandat d’Ex combatents - L’any 1961 es va inaugurar la capella – mausoleu. Com a curiositat – sembla ser que una bandera del Requetè de la Mare de Déu de Montserrat va ésser pagada pels propietaris del “Café Solduva”

                    

               El Terç Mare de Déu de Montserrat pujant a la muntanya i desfilant  per fer ofrena a la seva patrona.  

 

 

 

 

 

 

  

 
  

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

                                           

 

   

 



 

  

     

 

   

 

 




 

 


 

      

   


F



 

 

 

  

     

 

    

 

 

 

   

 

 

 

    


 

   

 

 

    

 

 



 

  

 

 

 

 

 




 


'



 

  

E